Qui, què, o com votar? Algunes reflexions útils

A qui votarem?

Davant l’enorme desafecció per la política que estic copsant aquests darrers dies en el meu entorn, i davant la quantitat de propostes menys o més “transgressores” que estan circulant a la xarxa cara a les properes eleccions, crec que és necessari fer una crida a la participació de tots i totes el 20N. Tant si teníeu clar què votar (o no votar), com si esteu dubtant, potser us puguin servir les següents reflexions.

Per començar és curiós el fet que hagin circulat tantes iniciatives de “revolta” contra les properes eleccions en les últimes setmanes… Tant des de moviments “alternatius”, entre ells el 15M, com des de grups polítics com ara la CUP, com des d’iniciatives personals i anònimes. Està clar que la desafecció política és molt forta i cada cop més greu. No obstant em preocupa que en la majoria de casos aquestes iniciatives o propostes suposadament “transgressores” i anti-sistema no fan més que empènyer la població a abstenir-se o a votar nul (de diferents maneres i amb diferents justificacions). Entre elles un parell de les que sembla que han corregut més per internet:

• Proposta d’Anonymous i part del 15M de votar “nul amb missatge” o de votar partits minoritaris (una miqueta més desenvolupada a http://votonulo20n.wordpress.com/)
• Proposta d’abstenció a les eleccions al senat, amb la idea que si no surt cap vot el missatge serà que no volem senat i es veuran obligats a suprimir-lo (un mail que corria sense ningú clar al darrera).

Respecte a totes aquestes opcions, puc dir que en general estic bastant d’acord en la seva motivació i en la seva argumentació, però tinc molt clar que la seva posada en pràctica no servirà de res si no s’aconsegueix una massa crítica considerable que obligui als partits majoritaris a replantejar-se les coses. Estic parlant d’una majoria aberrant d’abstenció, de vots nuls o de vots en blanc, quelcom exagerat, al voltant del 80 o el 90% de la població. Sinó, està clar que qualsevol d’aquestes iniciatives acabarà quedant obviada per tots els mitjans de comunicació i partits polítics majoritaris.

Aquesta situació utòpica, que mai succeirà, tampoc impediria als partits votats de crear govern (tot i que sumant-los tots només representessin un 10 o un 20% de la població), així que les coses no canviarien pas.

D’aquí que tant l’abstenció, el vot nul o el vot en blanc siguin opcions molt legítimes, però que aporten ben poc (per no dir quasi gens) a canviar la nostra societat i a fer sentir la nostra opinió. En aquest sentit, l’opció que trobaria més intel·ligent (si no fos pel problema del vot útil) seria la de votar “Escons en Blanc”, un partit que es compromet a deixar l’escó buit en senyal de protesta si obté representació.

Pel que fa a l’opció del “vot nul útil”, l’efecte és pràcticament el mateix (o sigui, quasi cap), excepte que les paperetes s’han de conservar i es podria sol·licitar que es revisessin, i per tant donar-li una mica més de “bombo” mediàtic als missatges que s’hi haguessin introduït en forma de paperetes nul·les. Amb tot, poc canviarien les coses.

Per tant, l’altra opció és votar partits minoritaris (al vídeo del 15M em crida l’atenció que no citen ni ERC ni ICV com a partits majoritaris, per tant entenc que els consideren minoritaris però amb representació parlamentària…?). Aquesta opció ja em quadra una mica més si realment ens importa el que passa a la nostra societat (i el que hi passarà els propers mesos i anys!). Ara bé, aquí sorgeix un nou dilema: què passa si hi ha un partit minoritari sense representació parlamentària amb el qui potser em sentiria identificat, però que moooolt difícilment arribarà al mínim del 3% de vots vàlids i per tant no obtindrà cap escó? Es tracta de l’odiós “vot útil”. És a dir, que votar-lo, a efectes pràctics, tampoc serveix per a pràcticament res (excepte per mostrar-los el nostre suport als del propi partit i poc més, ja que el nombre de vots que aconsegueixin tampoc tindrà gaire ressò mediàtic). En aquest sentit ja fa temps que plantejo que els partits sense representació haurien de fer ús de les noves tecnologies per anar captant “simpatitzants” online que es comprometessin a votar-los en el cas d’arribar a un nombre probablement major al 3% de vots emesos, i que si no s’hi arribés (o ni tan sols s’hi acostessin) que aquests vots es poguessin “alliberar” i que la gent pogués acabar votant un altre partit amb representació per tal de no llençar el vot (tot i que potser no fos tant del seu gust). En aquest sentit ha sorgit una iniciativa en una línia similar, Aritmetica#20N, que proposa simplement votar als partits minoritaris amb representació i que tenen més probabilitats d’aconseguir un escó extra per a posar certes traves al bipartidisme imperant.

Sobre el vot útil, també val a dir que el concepte és molt utilitzat per partits majoritaris (generalment PSOE a nivell estatal i CiU a nivell català) per captar vots de simpatitzants d’altres partits davant “l’amenaça” d’una majoria absoluta dels seus “rivals”. Això no deixa de ser una perversió del concepte de vot útil, ja que qualsevol vot que hagi anat a parar a qualsevol partit amb representació pot ser vot útil i servir per frenar l’amenaça de les majories absolutes (i a més generarà un major ventall d’opinions i veus polítiques, així com l’obligació de debatre i negociar entre elles possibles col·laboracions o coalicions, cosa bastant més democràtica).

Així les coses, la meva proposta més genèrica seria la de votar un partit minoritari però que pugui tenir representació parlamentària, ja que possiblement no ens convenci totalment, però sempre serà millor que qualsevol de les altres opcions que hem comentat més amunt.

I la meva proposta més concreta, en aquestes eleccions potser tiraria una mica més a recomanar el vot per ICV (com a mínim al Congrés, ja que al Senat em fa molta ràbia que es presentin amb els espanyolistes del PSC). I la raó d’aquesta proposta més concreta té una bona explicació democràtica i de canvi social i econòmic, i és que ICV inclouen en el seu programa la reforma de la llei de referèndums per fomentar la participació directa i vinculant de la ciutadania en les mesures que requereixen un ampli debat social . És a dir, una major democràcia. Una democràcia real. A través de la qual la ciutadania podríem decidir de manera directa sobre tot allò que ens preocupés i que no estigués (o no estigués com volem) als programes electorals dels partits! Val a dir que sobre això s’ha teoritzat molt (una proposta realment innovadora és la de Democràcia 4.0), però també s’ha portat a la pràctica amb bons resultats, com és el cas de Suïssa, on la ciutadania pot convocar referèndums vinculants sobre allò que cregui necessari, simplement amb la recollida d’un nombre relativament petit de signatures. I si allà funciona, perquè aquí no podria funcionar? Potser perquè els fa massa por a la majoria dels nostres polítics i elits econòmiques…??

Hora de fer passar els polítics per la pedra…?

Proposta d'Amnistia Internacional per processar Bush per crims contra la humanitat

Jo feia temps que deia que s’havia de fer! No podia ser que líders polítics de països tan importants al món com els Estats Units d’Amèrica poguessin portar a terme accions tan brutals i amb impactes tan greus sobre la resta de la humanitat amb la impunitat amb què ho feien (i amb la que per desgràcia ho continuen fent!).

A veure si els canadencs tenen pebrots i donen una lliçó al món i a tota la classe política corrupta (o incompetent) i detenen i processen a Bush. Molt em temo que no serà així, però estaria bé que comencés un procés d’aquest estil i que així poguéssim anar transmetent el missatge als nostres líders polítics: no poden continuar actuant amb impunitat i han de respondre pels seus actes. I després hauríem de fer el mateix amb grans directius de la banca i de grans corporacions, les decisions i accions dels quals han acabat tenint impactes nefastos sobre la humanitat i sobre l’economia en general. És bàsicament qüestió d’aplicar el principi econòmic “d’interioritzar les externalitats”, quelcom que si es portés a terme més a gran escala al nostre món, resoldria molts problemes. És a dir, no pot ser que hi hagi persones o empreses que actuïn de manera que obtinguin grans beneficis per a ells a canvi de provocar greus danys a la resta de la humanitat o de l’entorn, i sense pagar per aquests.

Com a mínim estic content que Amnistia Internacional posi el tema sobre la taula, i s’atreveixin a “atacar” a les persones més poderoses del món i qüestionar l’actual Status Quo.

Música revolucionària: No more weapons (Steel Pulse)

Començo aquesta nova secció, després d’un munt de temps de “desconnexió blogar”, i és que darrerament ja he tingut prou feina en anar “endreçant” la meva vida i tornar al ritme frenètic de Barcelona sense que la meva salut mental, social i física se’n veiés excessivament afectada. Però ara que sembla que començo a tenir-ho tot una miqueta més per la mà i sota control (tot i continuar anant bastant de bòlit i atrafegat) he decidit posar un nou post ràpid i fàcil de penjar, i inaugurar aquesta secció sobre “Músiques revolucionàries i socials”.

La idea és anar-hi posant cançons d’aquelles que en algun moment m’han emocionat, potser no tant per la seva melodia (que sovint també) sinó sobretot pel seu missatge i per allò que denuncien o que volen transmetre. I és que la música té un poder especial, a l’igual que l’amor (i sense voler semblar un hippie rematat ni molt menys!), però són d’aquelles coses amb una capacitat impressionant de canviar el món i les persones…! Qui no s’ha sentit alguna vegada emocionat i amb la pell de gallina sentint alguna cançó, o bé sentint-se estimat o enamorat, o simplement veient a algú somriure’ns…? Així que potser a aquest món li cal més música revolucionària i més amor per convertir-lo en un lloc més just i sostenible!

I per començar amb la llista de cançons, aquesta “No more weapons” dels britànics Steel Pulse, gran grup de reggae dels 70 (que encara segueixen en actiu!), amb la col·laboració de Damien Marley, també conegut com Jr. Gong, un dels fills del legendari Bob Marley. El tema potser és molt clàssic: una denúncia de la militarització del nostre món i del mal que fan les armes i les guerres. Però ho fan amb un missatge clar i punyent, i un videoclip bastant ben trobat i impactant. I per desgràcia, el tema encara és de rabiosa (i odiosa) actualitat! Si voleu llegir més reflexions sobre l’origen rebel de la música reggae, podeu llegir aquest article del Periódico Diagonal.

Més avall hi teniu la lletra (en anglès).

Ouch! We don’t really need x 2
Yeah! No No
[David Hinds]
There’s no time to beat around the BUSH
Now all the world is living in fear
The consequence a great disaster zone
The thought alone I cannot bear
And now that war has raised its ugly head
And all I can predict is war yeah!
This claim for power paints the city red
I isolate the Status Quo.
[Steel Pulse]
We no want no weapons of mass destruction
We no want no weapons of mass destruction
No we no really need
No no weapons no
[David Hinds]
This has got to be the final conflict
Bestowed upon humanity
So much for a global coalition
A false sense of security
We are just pawns in the scheme of things
No matter what our race or creed
Survivors of this holocaust
We international refugees
[Steel Pulse]
We no want no weapons of mass destruction
We no want no weapons of mass destruction
No no no lethal weapons
No no lethal weapons
No weapons no weapons
[Jr. Gong]
We don’t want, no no
We don’t want x 3
Ah we don’t want none in the north and none in the south
And none in the west and east and not to illing the prince Of peace, la
We don’t war on them, we don’t war on myself, we don’t war On many disease and not to illing the prince of peace, hey
For in need of a save we
The Blood drop through time, through the fog, and it over
Only King Selassie can save we
Nation agianst nation the world is in need of a change, Hey
Father, I pray thee: please give a hand cause it seems Like A total destruction is the only solution
Nation agianst nation the world is in need of a change

[Steel Pulse]
We no want no weapons of mass destruction
We no want no weapons of mass destruction
[David Hinds]
This crave for power
Is one disaster, destruction’s in the air
These ego trips, by heads of states, who giveth not a care
For the children, save the children
The future’s in despair
No no no No no no
We do want no weapons no

Indignació i una altra mirada a la política: minoria absoluta per als partits que “ens representen”

Des del 22-M que li donava voltes al tema. Està clar que el nostre sistema democràtic representatiu i els nostres partits polítics no convencen, o que si més no, no convencen prou. Així ho ha demostrat l’ampli moviment de les acampades del 15-M, que reivindicaven una “democràcia real ja” (a banda de moltes altres millores socials i de canvi de sistema econòmic). Però també ho demostren les xifres de participació.

Indignats/des al Parc de la Ciutadella, per impedir la votació dels pressupostos de la Generalitat plens de retallades socials. Foto: Angel Garcia al flickr d'acampadabcnfoto.

Avui, més que mai, caldria aturar-nos a analitzar els resultats de les eleccions. I és que aquest matí el moviment dels indignats i indignades ha intentat bloquejar la sessió del Parlament de Catalunya que havia d’aprovar uns dels pressupostos més controvertits de la seva història, plens de retallades socials. I aquest fet, que no comparteixo del tot en la seva forma, però sí totalment en el seu fons, ens hauria de fer reflexionar sobre aquests darrers resultats.

El cas és que els partits polítics s’erigeixen com a representants de la població, quan en el cas del més votat (CiU) tan sols arriben al 27,12% dels vots. Si això és “un èxit”, o li volen dir legitimitat i representació, o fins i tot majoria, doncs endavant. Però per mi no mereixeria cap d’aquests qualificatius. La participació a les darreres eleccions municipals ha estat del 55,01%, poc més que a les darreres, i una mica menys que a les del Parlament de Catalunya l’any 2010, que va ser tan sols del 58,78% (més o menys en la línia d’altres eleccions al Parlament). Això comporta que tenim més d’un 40% de la població que ni tan sols ha anat a votar, i un nombre creixent (tot i que encara petit) de gent que opta per votar en blanc o votar nul (amb tot el desconeixement i menyspreu polític i mediàtic que hi ha sobre aquest tipus de vots). Per tant, tenim una gran i greu desafecció (o desconfiança) pel sistema democràtic representatiu i pels partits polítics. Però a més tenim també el fet que amb l’actual llei electoral hi ha una part de la població que se suposa que creu mínimament en aquest sistema i que no es veu representada, i és que en el cas de les eleccions al Parlament del 2010, els vots a partits minoritaris sense representació al Parlament van arribar al 4% del cens i el 6,8% dels votants (214.444 vots). Per tant, vots llençats i que no serveixen per a representar la població.

Així doncs, minoria absoluta per als partits que se suposa que ens representen, i majoria (quasi absoluta!) per la desafecció i els vots “inútils”. On és la legitimitat d’aquest sistema, llavors? La legitimitat rau en un acord històric? Està bé, per tant si el volem canviar se suposa que ho hauríem de fer seguint els procediments contemplats dins el propi sistema (a través de propostes de llei i del vot a partits que les ratifiquessin al Parlament), però ens trobem davant d’una incoherència greu: si tanta gent no confia en aquest sistema i els partits polítics, com confiaran en ells la tasca de modificar el sistema democràtic i electoral? Haurem de buscar altres opcions?

I respecte a aquestes “altres opcions”, què ens quedaria? La revolució popular? Un cop d’estat? L’auto-organització assembleària i la desobediència civil? Les accions del moviment 15-M podrien representar aquestes altres opcions o vies de canvi? Estic bastant d’acord amb les reflexions que feia Vicent Partal a l’editorial d’avui de Vilaweb, però el fet d’oposar dialècticament el moviment 15-M (quantificat en “uns milers de persones”) amb els partits polítics (votats per “milions”) em sembla una mica tendenciós. I no és que vulgui dir que aquests “milers” representen a tota la gent que no ha votat, però segurament sí que a una bona part, mentre que els principals partits polítics als quals els encomanem aquesta “legitimitat cega” potser tampoc representen a prou gent, i el pitjor de tot: continuen obviant aquest fet. Per tant recalco que no estic d’acord en la forma de les accions dutes a terme avui pel moviment 15-M, però sí en el contingut com a acció simbòlica i de denúncia i reivindicació. Acció necessària arribats al punt que sense la qual sembla que ningú vulgui escoltar la veu del poble, o d’una majoria del poble. Tot i així tocarà seguir buscant vies alternatives de canvi, perquè està clar que el sistema democràtic i polític de minoria absoluta actual no farà res per canviar la situació actual.

Indignació és poc: de la ràbia a la vergonya

Violència desmesurada. Fotografia de Juli Garzón al flickr de "acampadabcnfoto".

Aquest matí els mossos d’esquadra han desallotjat violentament l’acampada de Plaça Catalunya de Barcelona, on la gent que s’hi aplegava ha fet una impressionant mostra de resistència pacífica. El cert és que veient les imatges del trist incident m’ha entrat una ràbia visceral contra aquest patètic cos de policia i contra aquests polítics corruptes, titelles i descreguts que els controlen. Una ràbia que em porta a odiar-los cada vegada amb més força i a creure cada vegada menys en el seu sistema. Una ràbia que em portaria a desitjar-los el pitjor, i parlo de “EL PITJOR” per a totes les seves persones, si no fos per la lliçó que avui ha donat una ciutadania educada, conseqüent i pacífica, que a diferència de tota aquesta trepa està treballant de debò per uns ideals i per al bé conjunt de tota la nostra societat. A tots ells i elles, a tots els ferits i ferides i a tots i totes els que avui han rebut en pròpia carn els “arguments” d’aquesta democràcia els vull expressar el meu més profund respecte i la meva admiració més gran.

Perquè si aquestes són la nostra democràcia i les nostres “forces de l’ordre”, si us plau: que dimiteixin tots en bloc, o bé dimiteixo jo com a ciutadà!

Patètica policia i patètics polítics els nostres…! Avui m’ha fet vergonya ser català.

 

Com a mínim aquí tenim una opció (ciberacció) d’exigir responsabilitats: http://www.change.org/petitions/exige-la-dimisin-fulminante-del-conseller-de-interior-por-la-violencia-utilizada-en-pza-catalunya

I aquí una notícia de Vilaweb fent seguiment dels fets, amb un vídeo molt clar de la incitació a la violència per part dels mossos, que han deixat més que en evidència que no estan preparats per a fer la seva feina si no és amb violència indiscriminada i no justificada, quan mai hauria de ser així, i quan per suposat que hi ha altres maneres viables de fer les coses. Només és qüestió de voluntat. (O també de capacitats…?).

Aquí una altra videonotícia de Vilaweb on les persones que estaven presents en aquell moment, acampades i no acampades, expliquen la brutalitat dels fets.

El cas és que tot plegat fins i tot ha provocat un comunicat conjunt molt dur i molt clar de la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona), la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) i l’Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans (ACDDH), i en aquest cas no es tracta precisament de “movimientos anti-sistema” com solen anomenar els mitjans de (des)informació de masses!

I només cal cercar una mica a la xarxa per veure les atrocitats que han arribat a cometre els miserables cossos de policia, fins i tot intentant atropellar vianants i gent que mirava els fets. Si aquestes són les consignes que els han donat, potser en Felip Puig hauria ja de començar a fer les maletes?

El poder de la no violència. Foto de Samuel Rodríguez al flickr de "acampadabcnfoto".

Però que vagin fent, que això cada vegada ens farà més forts. Més forts i fortes com a moviment ciutadà, com a moviment pacífic i propositiu, i els acabarà d’ensorrar. Quan veia les imatges d’avui, després de la ràbia i la indignació, després de la vergonya i la tristesa, m’ha omplert un sentiment de força inesgotable, i m’ha vingut al cap la lluita pacífica i no violenta de Gandhi i el poble Indi. I tots i totes sabem com va acabar…

No saben on s’estan ficant… però tenen els dies comptats!

Hora de revoltes a l’Europa occidental? Com a mínim hora de la democràcia real

Doncs bé… després d’haver fet una aturada al meu ritme (ja de per si relaxat) d’escriure posts al blog, fonamentalment deguda a la tornada a Barcelona (amb el ritme de vida frenètic que aquesta ciutat sovint comporta) i a un munt de feina per fer, torno a escriure quelcom (a l’estil Slow blog, concepte del qual parlaré un altre dia).

Concentració i cassolada a la Plaça Catalunya de Barcelona. Foto: Vilaweb.

I és que per aquí la situació està curiosa… sembla que això de la crisi i les eleccions ha començat a despertar consciències, i està havent-hi una sèrie de concentracions ciutadanes quasi-espontànies que tenen una mica pinta de “mobilitzacions estil 14-M” o estil “germen de revoltes àrabs” però simplement de gent desencantada amb tota la classe política reclamant una altra democràcia i debatent sobre els problemes que ens afecten, tot i que no sé si amb massa propostes alternatives… I pel que es veu ara algunes juntes electorals han prohibit les concentracions (una ciberacció urgent al respecte es pot trobar a http://actuable.es/peticiones/urgente-exige-autoricen-concentracion-puerta-del-sol). A veure com segueix la cosa. Sigui com sigui és millor que res, i amb una mica de sort la gent torna a votar les esquerres (o potser les noves opcions d’esquerres que promouen una democràcia més participativa, com per exemple les CUP) de forma massiva i aconseguim sortir de la crisi fomentant un altre model social i econòmic més just i més humà. Però no tinc massa esperances… De totes maneres no cal defallir i ja anirem trobant alternatives i creant realitats, sigui a través d’aquests moviments ciutadans, o bé a través de la feina de formiguetes que puguem fer cadascú a la nostra vida quotidiana!

Això sí. Davant d’una crisi tan integral com la que estem vivint, cal plantejar-nos què han fet els partits polítics fins ara, (a excepció d’un tarannà general reivindicatiu com el de Solidaritat, i un tarannà similar afegit a algunes accions concretes d’Iniciativa-Verds, que encara es podrien arribar a mig salvar, i poc més). Però sobretot, ens hauríem de plantejar qui n’està sortint perjudicat (la gran majoria de la classe mitja i baixa) i qui n’està sortint beneficiat: un bon grup de polítics, grans empresaris, banquers, i la majoria de les empreses multinacionals, que amb prou feines han vist reduïts els seus beneficis. I no val a defensar-los argumentant que generen llocs de treball i que són el motor de l’economia! Ja no ens ho creiem.(*)

Conclusió: Ja sabem contra qui hem de lluitar. L’enemic i el causant dels grans mals del nostre món està aquí a fora, ben a prop nostre, i ens està intentant manipular a través dels mitjans per a que no puguem pensar lúcidament. Però té por, perquè una societat unida i amb les idees clares pot fer canviar moltes, però que moltes coses…

(*) I és que hi ha estudis econòmics que confirmen que la petita i mitjana empresa redistribueix molt més la riquesa i genera més llocs de treball dignes que les grans corporacions. I també hem vist com en èpoques de vaques grasses els immensos beneficis de la banca anaven a engrossir les butxaques d’uns pocs accionistes, i en èpoques difícils tots i totes hem hagut de pagar els seus excessos sense que ni tan sols es dignessin a obrir l’aixeta del crèdit per a totes les petites empreses i persones emprenedores que tant ho estan necessitant.

Hora de revoltes: Magreb, Islàndia… i Europa…?

Islàndia, terra de democràcia real.

No em vull extendre massa amb aquest post…, però valgui per cridar a la revolució pacífica als països europeus!

Ja feia temps que m’havien arribat informacions (parcials i incompletes, gràcies als meravellosos mitjans de comunicació de masses) sobre les revoltes (o revolucions?) socials que hi ha hagut a Islàndia en els darrers mesos, i que han tombat dos governs, han exigit la detenció dels responsables de l’economia del país, s’han negat a assumir els deutes dels bancs (i n’han optat per la nacionalització), i han promogut una assemblea popular per redactar una nova Constitució… entre d’altres coses… Prou impressionant! No? Potser n’hauríem de prendre exemple!

I al respecte, molt i molt interessant l’article i reflexió d’en Juan Manuel Aragüés a El Periódico de Aragón. Caldrà anar investigant més sobre el tema i segurament donar-lo a conèixer a la llum pública per veure si aquest altre tipus de revoltes contra l’Status-Quo s’extenen per la “perfecta” Europa, a l’igual que ho estan fent pel Magreb les revolucions populars contra dirigents autòcrates!

Blog de viatge: Panamà

Panamà City, mescla d'història i modernitat, amanida amb capitalisme exacerbat.

A Panamà vam arribar-hi a principis de gener, directament a la capital, Ciutat de Panamà o Panamà City (noms increïblement originals els d’algunes capitals d’aquests països… oi?). I allí vam al·lucinar amb la diferència (sobretot a nivell arquitectònic i de riquesa econòmica) que es veia en comparació amb altres països de Centreamèrica, fins i tot amb Costa Rica. El cas és que el canal de Panamà és un dels negocis més lucratius de la regió (tot i que no molt sostenible a nivell ambiental), i es nota que ha portat molta entrada de divises i d’inversions al país, tot i que com és d’esperar, aquesta riquesa no s’ha repartit equitativament entre la població. Però el cas és que el barri nou de Panamà City no té quasi res a envejar al Manhattan de Nova York! Ara, això sí, el casc antic (amb un aire molt similar al de La Havana) està patint un procés de gentrificació d’aquells bèsties, a l’estil dels impulsats pel nostre “estimat” alcalde Hereu i els seus predecessors “socialistes” de l’Ajuntament de Barcelona.

Les illetes paradisíaques de la comarca de Kuna Yala, tot i que també tenen els seus problemes...

Després d’uns dies per la ciutat vam anar cap a la comarca de Kuna Yala, al nord del país. La comarca en qüestió és una regió que engloba part de la costa caribenya de Panamà i un conjunt de vora 365 illetes paradisíaques carregades de palmeres (algunes no gaire més grans que una plaça de parking) habitades i governades pels Kuna Yala, una tribu indígena que va aconseguir resistir la colonització espanyola i que a data d’avui encara gaudeix d’un nivell d’autonomia mooooolt gran dins de Panamà (molt més que el de totes les comunitats autònomes espanyoles juntes!). El cas és que aquesta gent tenen les seves pròpies lleis, cultura i llengua, i a la seva regió podem dir que manen molt més ells que no pas les institucions panamenyes. Actualment viuen de la pesca, el comerç de cocos, i el turisme. Ara bé, tampoc és tant perfecte com sembla… De fet en la illeta minúscula on vam allotjar-nos havien construit una espècie de mur de la vergonya per separar el terreny de les dues famílies que hi vivien! I és que si una cosa hem après al llarg d’aquest viatge és que, com diria la Irene, “Everywhere cooking beans” (o sigui, que “en todas partes cuecen habas”). I sembla ser que la convivència entre el món ancestral i les noves tendències econòmiques i socials està començant a generar tensions internes (serà que el capitalisme radical podrà fer el que no van fer mai els conquistadors espanyols?), i el narcotràfic entre Colòmbia i Nordamèrica tampoc deixa indiferents les zones per on passen les rutes de transport clandestí, i acaben sumant-se als tants i tants mals que el negoci de les drogues causa en aquests països (i arreu del món!). Tot i així a nivell natural les illes són una passada, i tot i que en el nostre cas no vam tenir massa sort amb l’allotjament que vam triar, vam passar uns dies força agradables, també en gran part per la grata companyia de viatgers internacionals que van compartir amb nosaltres l’experiència. I més encara quan a l’intentar tornar en barca ens van dir que per la mala mar que hi havia no deixaven sortir, i ens vam trobar “atrapats i atrapades” a El Porvenir, la illa més gran. Total, que entre la gent que hi érem i uns quants Kunes, vam acabar contractant un vol charter per nosaltres! Sí, sí! Psicodèlic! Sobretot quan la nostra idea era la d’utilitzar el mínim possible l’avió com a mitjà de transport, i quan a sobre la majoria de gent que ens trobàvem allí teníem més aviat poc nivell econòmic! (i quan a més la pista d’aterratge era d’allò més rústic!) Però sí… va ser la única forma de tornar a Panamà City a temps per a que molta gent no perdés els seus bitllets de bus o avió per al dia següent. Així que un consell: si aneu mai a l’arxipèlag de San Blas (Kuna Yala) feu-ho amb temps de sobres per tornar, amb pastilles contra el mareig, i amb assegurança d’accidents! Ah, i força recomanable anar a les cabanes de la illa Robinson (pel que ens han explicat, que nosaltres no hi vam poder anar! ).

I res, ja els últims dos dies vam estar voltant altre cop per la capital, amb mal temps i pluja, i no ens va quedar gaire més remei que fer amistats i vida social, quatre gestions, i visitar alguns dels grandiosos centres comercials tant típics d’aquest altre país a l’americana (nord-americana)! eeecs…! Ara, que consti que no vam comprar res!

Blog de viatge: Costa Rica, segona part (San José, vida quotidiana i curiositats)

Més platgetes tropicals i parcs naturals a Costa Rica.

I res, la nostra estada a Costa Rica va passar entre San José, una de les capitals més habitables de Centreamèrica, (tot i que les taxes de criminalitat han incrementat molt en els darrers 5 anys) i escapadetes de cap de setmana per conèixer el país, a banda d’una “aturada” de 15 dies quan van venir en Ciscu i en Rotxero, dos amics de la Laia a visitar-nos, cap a mitjans de novembre, i amb els quals vam fer una mica de ruta turística pel país, i acostant-nos fins i tot a Bocas del Toro, un paradís terrenal (tot i que en vies d’explotació urbanística) al Carib Panameny.

A San José també és curiós veure quanta vida social, universitària i artística hi ha, i fins i tot t’hi pots topar amb tribus urbanes pel carrer! (cosa que a altres indrets de Mesoamèrica costa de trobar). El cas és que per alguna cosa diuen que Costa Rica és la “Suïssa” centreamericana, i és que és el país més ric de la regió (a banda que tingui una gran producció lletera i zones muntanyenques amb prats i xalets de teulades inclinades com els dels Alps mateixos!). Aquesta situació, unida a la tradició pacifista que va iniciar el president Josep Figueres (català d’origen!) quan va abolir l’exèrcit al 1948, ha anat conformant un caràcter nacional ben especial i diferent, orgullós i considerablement ostentós en alguns casos, però també molt hospitalari i educat en molts altres casos (una anècdota curiosa: la gent fa cua a les parades del bus tot esperant que aquest arribi per a pujar-hi ordenadament! És que a Barcelona som uns incivilitzats/des!).

Ara bé, la ciutat és ben poc humana, en el sentit que es tracta d’una urbs estil nord-americà (no només pel seu alt nombre de centres comercials i cadenes de fast food, que també, sinó pel seu disseny urbanístic) i està absolutament planificada per a moure-s’hi en cotxe o transport motoritzat, fins al punt que hi ha tan sols un parell o tres de semàfors de peatons en tot el centre de la ciutat. Ara bé, nosaltres vam tenir la sort de trobar un apartament a bon preu (tot i ser mig de disseny i amb el terra de l’habitació de fusta!) al barri de Curridabat, un racó prou tranquil i benestant de la ciutat, amb una propietària i uns companys de pis molt trempats (a excepció d’un alcohòlic, cas trist i complicat…) i que està relativament a prop de Zapote, on cada diumenge hi feien una fira d’agricultors on comprar fruites i verdures era força més econòmic que a qualsevol altra banda. Tot i així de tant en tant també anàvem a una fira ecològica els dissabtes, al barri d’Aranjuez, que organitzaven la gent del Grupo Armonía, una associació que recordava força a molts centres socials ocupats de Catalunya i on també es feien un gran nombre d’activitats socials i de formació. No podem dir el mateix, però, del Casal Català de Costa Rica, i és que els vam contactar per oferir-nos-hi com a voluntaris per a fer grups de conversa en català durant la nostra estada, i la seva poca activitat i capacitat de resposta van fer que en tant de temps no arribéssim a poder concretar res…! En fi… una llàstima… però què hi farem…! Tant de bo serveixi d’aprenentatge per a millorar! I a banda d’això, durant la nostra estada també vam aprofitar els quasi 4 mesets que vam estar vivint al país centreamericà per aprendre a fer sabons artesanals amb olis reciclats i per formar-nos una mica en la fabricació d’artesanies i joieria amb materials reciclats (contribució inestimable de la Karol, l’Angélica, i tota la Fundación Mujer).

I què més dir sobre Costa Rica…? Doncs un país una mica “agringat” i venut al turisme i als capitals estrangers (sobretot “yankis”) però amb una naturalesa fantàstica, amb centenars de microclimes diferents, amb costa al Carib i al Pacífic a tan sols unes poques hores de trajecte, amb algunes tribus indígenes encara prou vives i moltes altres cultures arreu del territori, i prou petit com per a coincidir amb la gent pel carrer o d’excursió de cap de setmana, però prou gran com per a què no n’haguem arribat a veure ni una petita part!

Nadal català al tròpic amb canelons d'espinacs fets a casa!

I ja després de passar el Nadal a Costa Rica en companyia d’amics i amigues, (i havent fet l’esforç de cuinar escudella, sopa de galets i canelons en un clima tropical temperat), vam fer les maletes  amb gran peneta i enyorança, però també amb il·lusió, i vam continuar el nostre periple cap al Sud.

Blog de viatge: Costa Rica, primera part (Carib, San José i Oikocredit)

Els primers dies a Costa Rica, ja a principis de setembre, els vam passar amb l’Uwe i la Samanta, i vam aprofitar per anar a conèixer la costa del Carib (Cahuita, Puerto Viejo i Manzanillo). Ben bonic, ens va fer força bon temps, i ens ho vam passar molt bé i vam riure força!

D’allí vam tornar cap a San José i la Samanta ja ens va deixar per tornar cap a Catalunya, però  l’Uwe es va quedar encara 15 dies més i ens vam estar aquelles dues setmanes vivint en un hostal de la capital, el “Tranquilo”, i buscant un pis o habitació de lloguer per estar-nos-hi els següents mesos amb la Laia, ja que els preus a Costa Rica són de nivell europeu!

Així doncs, a mitjans de setembre vaig començar a col·laborar amb l’oficina d’Oikocredit a San José, i les dues primeres setmanes, amb l’Uwe, vam fer un estudi de cas sobre una organització de microcrèdits per a dones, la Fundación Mujer, que rebia finançament d’Oikocredit i que entre altres coses treballava també amb Bancomunals (estil Comunitats Auto-Finançades), i on poc després la Laia va acabar fent-hi de voluntària en l’àrea de capacitació.

El microcrèdit, una gran eina d'empoderament per a les dones.

Jo per la meva banda vaig continuar col·laborant amb Oikocredit fins al desembre, fent majoritàriament estudis de l’impacte social dels microcrèdits (àrea en la que Oiko està treballant amb molta dedicació) i en auditories socials a les Institucions Microfinanceres sòcies d’Oikocredit i en la definició de projectes de  capacitació i assessorament tècnic a entitats sòcies. L’experiència va ser molt enriquidora i interessant, i fins i tot, ja al final, vam poder posar en pràctica tots els nostres coneixements adquirits sobre caficultura a l’hora de fer un diagnòstic per un projecte de finançament per a renovació de cafetals i adopció de mesures d’adaptació al canvi climàtic per unes cooperatives de cafè de Comerç Just de la zona del Pacífic. També d’allò més interessant. Ara bé, què dura la vida del caficultor/a! (o de bastants d’ells/es) I també quin sector productiu més estrany i complex, sempre a mercè de les fluctuacions borsàries i de la cotització del dòlar!

I amb tot, està clar que els microcrèdits de per si sols no serviran per salvar el món. I és que sí que ens hauríem de plantejar tot el model econòmic mundial, el perquè del manteniment  perpetu d’un Nord i d’un Sud, la cooperació mal entesa (o mal portada a terme) i tot el model capitalista i consumista exacerbat que s’està estenent per tot el planeta com una gran lacra. Ara bé, és increïble veure com els microcrèdits poden arribar a tenir un efecte multiplicador i de canvi tan gran en la vida de les persones que els reben, i especialment si aquestes són dones! La veritat és que vam conèixer casos molt interessants de superació personal i laboral, i tot i que no siguin la panacea per a canviar el món i acabar amb la pobresa -i tot i que també pugui haver-hi casos no tant exitosos o fins i tot amb conseqüències negatives- els microcrèdits són una eina molt i molt vàlida (i sobretot si es treballen amb consciència, rigor i convenciment, com són els casos que vam conèixer).