FSCat: “El pueblo, unido, jamás será vencido”

Fòrum Social Català

S’acosta el Fòrum Social Català, una gran ocasió per a la trobada entre moviments socials, organitzacions civils i ciutadania compromesa en la lluita per un món millor (deixaré de banda en aquesta llista a partits polítics i governs,  per una qüestió de divergència amb els principis fundacionals del Fòrum Social Mundial i també personal…).

El fet és que darrerament he anat prenent consciència (sí, cada vegada més, tot i que ja en tenia bastanta) de com de manipulats vivim al nostre món i com de gran és el poder dels rics i poderosos (valgui la redundància). M’ha sorprès i espantat alhora el fet d’anar prenent consciència que les més inversemblants “teories de la conspiració” tenen una claríssima vessant real, expressada en grans grups de poder com són les grans corporacions transnacionals i algunes elits econòmiques d’arreu del nostre món, articulades “oficialment” al voltant de la OMC, el G-8, el G-20 o el Fòrum de Davos, o de manera més “pintoresca i misteriosa” (si voleu) al voltant d’institucions com El Club Bilderberg o altres trobades informals… Tot això amanit amb un control quasi total de les indústries globals de la comunicació i la informació, resultat: el còctel perfecte per un món a l’alçada del de 1984 de George Orwell, però encara més discret i socialment acceptat i tot (si és que això és possible…?).

Tot i així, el que sí que tinc molt clar és que per més que sembli una lluita titànica, desproporcionada i absolutament impossible, crec que per imperatiu moral val la pena seguir lluitant. I a més, com deia Galeano: “La utopía sirve para eso, para caminar”…I és que ja posats a citar frases cèlebres, també tinc cada vegada més clar que “el pueblo unido, jamás será vencido”. Així que només ens falta això, unir-nos! No cal que hi siguem tots i totes, però sí una bona colla, i sobretot, que tinguem un objectiu comú i compartit (en comptes d’anar cadascú a la seva, tant típic en les esquerres i els moviments socials…), llavors de debò que no hi haurà ningú que ens pari!

Així que res més: comprensió, respecte, perseverància, alegria, i esperança, que això no ens ho treuran mai!

Les retallades de democràcia i llibertats als països “desenvolupats”

Roda de premsa de Greenpeace, avui al Rainbow Warrior, amarrat a Copenhaguen. (Copyright de la imatge: Greenpeace)

La policia danesa va fer pública ahir a la tarda la posada en llibertat dels quatre activistes de Greenpeace detinguts el passat mes de desembre a la Cimera de Copenhaguen. El seu alliberament es produïa un dia abans que expirés la vista amb el jutge, que va ser cancel·lada també ahir mateix sense argumentar cap raó. Els quatre activistes van ser posats en llibertat amb càrrecs (violació de domicili, falsificació de documents i fer-se passar per autoritat pública amb l’agreujant de la presència de la reina) pel que s’enfrontarien encara a judici en els tribunals danesos i possibles penes de presó.

Aquests activistes, empresonats i tractats brutalment i desproporcionada, van protagonitzar una protesta pacífica durant el sopar que va oferir la reina de Dinamarca als Caps d’Estat durant la Cimera del Clima de Copenhaguen. Van recórrer la catifa vermella com a representants dels milions de persones de tot el món que demandàvem un acord just, ambiciós i vinculant per evitar una catàstrofe climàtica, i van desplegar dues pancartes amb el lema: “els polítics parlen, els líders actuen”. Per aquest motiu van ser detinguts i enviats a la presó danesa de Vestre Fængsel, en règim d’aïllament i sense judici, fins al 7 de gener.

Mentrestant, els nostres líders polítics, i les grans empreses que els pressionen, compren i corrompen contínuament, segueixen en llibertat. I jo em pregunto si algun dia no els hauríem d’empresonar a tots ells per “intent d’homicidi per negligència”… O potser podríem parlar fins i tot de “genocidi per negligència”…? Amb tots els respectes, però acabar amb la pràctica totalitat de la “raça” humana (i altres formes de vida del nostre planeta), deixaria altres casos lamentables de la nostra història com ara el nazisme o els múltiples exterminis perpetrats a l’Àfrica en autèntiques menudeses. O no?

Potser ja és hora que denunciem a qui realment hem de denunciar i detenir, i que no cedim ni un míl·limetre més davant la retallada de les llibertats i la democràcia al nostre món (i ens les donem de països “desenvolupats”!). No podem seguir permetent una persecució i criminalització de les denúncies ciutadanes pacífiques com aquesta. Sinó, què ens quedarà…? La “democràcia representativa” de la UE, el G-20 i les grans corporacions…?

Susan George, el sistema financer, i com canviar el món

Acabo d’assistir a una xerrada de la Susan George a la Pompeu Fabra. M’ha fet gràcia que fos allà, justament on vaig estudiar la carrera d’Administració i Direcció d’Empreses, i una de les institucions educatives universitàries més neoliberal on les hi hagi. No sé com serà ara mateix, però val a dir que en tota la carrera, fins i tot havent cursat una assignatura d’Història Econòmica amb en Fabià Estapé, ningú no ens va parlar mai de cap altre sistema econòmic que no fos el capitalista neoliberal… ni socialisme, ni comunisme, ni tan sols vagues referències a altres possibilitats o alternatives amb un caire una mica més social… (excepte per l’acceptació de la socialdemocràcia i l’Estat del “Benestar capitalista” com a opcions no excessivament negatives, clar…!) Realment molt imparcial, el tema.

Llibre de la Susan George que potser, a partir d'avui, no em mereix tanta devoció...

Però anant al gra, m’ha decepcionat una mica el discurs de la Susan George, que feia molt més lluitadora i radical. No és que no tingui un bon discurs, que el té. Però ha caigut en repetir discursos, tòpics, i veritats que des dels moviments socials ja fa temps que coneixem i que pregonem. Sense aportar massa novetat, i el que és més, sense aportar gaire solucions ni alternatives propositives. Bàsicament s’ha limitat a dir que a banda de votar (com si això fes tant?) i ser mínimament crítics amb el sistema, que ens havíem d’unir a les entitats, ONG, o moviments existents i lluitar contra la crisi o contra la faceta d’aquesta que ens afectés més, o contra la qual ens sentíssim més còmodes lluitant. I poc li ha faltat per dir a tothom que es fessin socis i sòcies d’Attac (cosa que tampoc estaria malament, però que de per si sola, tampoc ho solucionaria tot).

Vaja, que he trobat que es centrava molt en àmbits macro, i en la qüestió de l’incidència política organitzada, i en canvi molt poc (per no dir gens) en altres alternatives més personals o del dia a dia. I per exemple en aquest sentit hi he trobat a faltar una referència més clara sobre les alternatives de societat, i de consum crític i conscient, i entre elles el decreixement (que només ha comentat de passada, i quasi obviant-lo tot fent referència a la teoria del “Factor4″) i la banca ètica (que ni tan sols ha esmentat durant la seva exposició).

El cas és que ha fet especial èmfasi en la necessitat de reformar el sistema financer, i de “socialitzar” o “nacionalitzar” la banca i els recursos naturals i l’educació, així com democratitzar les empreses, però després no ha fet quasi esment a com fer tot això. I el que tinc molt clar és que si ha de ser només a través de l’incidència política, no arribarem enlloc.  I aquesta lluita ha d’anar també paral·lela a una acció des de baix, des del nostre dia a dia. Al cap i a la fi, una gran forma de “nacionalitzar” o democratitzar l’economia i les finances des de baix és donar suport a iniciatives d’economia social i de banca ètica, tal i com pregonava també l’Antoni Comín en una xerrada el mes passat en la qual parlava del seu llibre “Democràcia econòmica”.

Però el que m’ha sorprès més és que a l’acabar la conferència m’he acostat a preguntar-li a la Susan George perquè no havia comentat res sobre alternatives i especialment sobre la banca ètica (ja que havia centrat tant la seva intervenció en el sector financer) i m’ha dit que perquè no ho coneixia massa, i que només li sonava així mínimament un tal Triodos, però que a França no hi era, i que si aquí a Catalunya hi havia alguna iniciativa en aquest sentit… Total, que he al·lucinat bastant! Ara, li he explicat molt educadament que sí, que a banda del Triodos Bank també hi havia Oikocredit Catalunya, el Coop57, el projecte FIARE, que treballa juntament amb la Banca Popolare Etica d’Itàlia (que m’ha dit que sí que coneixia) i algunes altres iniciatives de finances i monedes alternatives… I que justament a França hi ha La Nef, que treballa amb Crédit Coopératif, però m’ha dit que no els havia trobat mai enlloc…! uf…! Però el més impactant és que m’ha vingut a dir que a la gent gran (entenc que ella s’inclou en aquest grup de població) és molt difícil de fer-los canviar de banc i que a ella mateixa ara se li faria molt farragós de canviar totes les domiciliacions i rebuts a una altra entitat financera…! El que no he tingut temps de preguntar-li perquè ens han interromput, és a quina entitat tenia els seus estalvis…  com a mínim puc respirar bastant tranquil de que probablement no els tindrà al BBVA o al Santander… clar que… a saber si els té en algun gaire millor…!

En resum, que sense menysprear tota la gran tasca de la Susan i tota la seva feina intel·lectual de sensibilització i difusió sobre la globalització i els seus mals, sí que he de dir que m’ha decepcionat una mica com a persona coherent i profunda coneixedora de la realitat del nostre món que creia que era. I també espero que això no sigui degut a la seva avançada edat, que potser jo personalment no arribaré mai a fer tant com ha fet ella, però en tot cas no voldria que la vellesa m’arribés juntament amb un canvi de valors i amb un abandonament derrotista dels principis pels quals estic lluitant ara mateix i pels quals espero poder seguir treballant tot al llarg de la meva vida…!

Les mentides de la publicitat, el packaging, i les transnacionals

Mai m’han agradat les empreses transnacionals. I és que jo crec que la mida sí que importa, com a mínim en qüestions empresarials. Aquesta gran concentració de poder econòmic en unes poques mans no pot ser bona de cap manera, i va totalment en contra de qualsevol idea de democràcia econòmica, per més que ens vulguin fer creure el contrari amb totes les teories del liberalisme, el lliure mercat i l’autoregulació del sistema econòmic. Però avui no reflexionaré sobre aquest tema, sinó sobre l’ús (fraudulent i malintencionat) que fan les transnacionals del màrqueting i de la publicitat.

I és que si ja odiava la Nestlé (pels múltiples casos de violacions dels Drets Humans, per les seves actuacions socialment irresponsables,  per les seves polítiques comercials abusives, i perquè estan sobre-explotant i assecant els aqüífers del Montseny per extreure’n aigua de Viladrau), l’altre dia la meva indignació ja va arribar a límits insospitats quan vaig tenir ocasió de veure de prop una de les seves noves ampolles d’aigua “de disseny” gourmet per a restauració.

Per començar, em va indignar la mentida flagrant que apareix en grans paraules a l’etiqueta del davant, on hi diu: “El pueblo que da nombre al agua Viladrau se encuentra en pleno Parque Natural del Montseny, un entorno auténticamente natural que le regala su esencia y orígen único”.

Etiqueta enganyosa de l'aigua de Viladrau "gourmet"

I que jo sàpiga, el poble de Viladrau (és a dir, el nucli urbà, i no el municipi de Viladrau), tot i estar al Montseny, no forma part del Parc Natural, i de fet una bona part del terme municipal no pertany ni tan sols a la zona del pre-parc o d’influència del Parc Natural… -en tal cas hagués estat difícil dur a terme una especulació urbanística com la que desgraciadament ha viscut aquesta vil·la en els darrers anys- així que ni molt menys es podria dir que el poble està “en pleno Parque Natural”!

Però el més graciós de la nova ampolla és tota la parafernàlia lingüística que hi han afegit per donar-li aquest glamour a l’aigua propi de les notes de cata dels vins més ostentosos, i que es pot apreciar en l’etiqueta posterior: “Pura y refrescante, resulta suave y fina al paladar, lo que la hace ideal para acompañar todo tipo de comidas.”

Que bé… al cap i a la fi sembla conferir-li unes característiques de gran valor afegit però que jo crec que totes les aigües minerals podrien complir perfectament… no…? Això sí, a diferència de moltes notes de cata de vins s’han esforçat ben bé a recomanar-la per TOT tipus de menjars! (No fos que la recomanessin només per plats de peix o marisc i així acabessin perdent quota de mercat…! )

Realment, un clar exemple de com amb un simple canvi de packaging ens poden vendre un mateix producte per molt més, i fer-nos creure que és molt millor!

Però és que casualment el mateix cap de setmana em vaig trobar a les mans amb una ampolla de suc de taronja Granini. I és que ara resulta que l’empresa ha decidit abandonar les seves originals ampolles de vidre per altres de plàstic (gran retrocés social i ambiental només comparable amb quan es van deixar d’utilitzar ampolles retornables als establiments alimentaris del nostre país). Les excuses, perdó… raons, per aquest canvi són: la suposada millora en l’ergonomia de l’envàs; la seva major lleugeresa (que ens estalviarà esforços i emissions de CO2 en el seu transport, contrarrestades de lluny per l’ús de petroli en la seva producció); una millora en la conservació del producte (que no en la del medi ambient); i una major seguretat (els ciutadans som estúpids i se’ns ha de tractar com a nens petits, per tant, compte amb qualsevol objecte de vidre, que és altament perillós i pot arribar a ser considerat arma de destrucció massiva!).

Total… que cada dia que passa em reafirmo més en la creença que si hem de confiar en la responsabilitat voluntariosa de les grans empreses per a canviar el nostre món, anem arreglats!

Salut i consum crític i conscient!

Curs nou, vida nova, (i alimentació més bona).

Convertir la compra setmanal en un acte social, enriquidor i ple de diversió només és qüestió de voluntat i organització.

Ja ha començat el nou curs escolar, i amb ell tornem de nou a la vida quotidiana i a les tradicionals activitats extraescolars (o extralaborals, segons el cas). Tornem a omplir-nos algunes tardes de cursos diversos, activitats culturals o esportives, i compromisos socials o de voluntariat de caire ben variat. Es tracta d’activitats que ens enriqueixen personalment i ofereixen petits moments d’esbarjo o de cultiu de la nostra salut al llarg de la setmana.

Aprofitant aquest moment, des de la cooperativa Germinal volem proposar una nova forma d’ocupar el nostre temps d’oci, de formació, i de relacions socials, que a més ens pot servir també per cultivar la nostra salut i la del nostre medi ambient. Es tracta d’apuntar-se a una de les cooperatives de consum ecològic que ja existeixen als diversos barris de la nostra ciutat, o si no en tenim cap de propera, ajuntar-nos un grupet de gent per a crear-ne una.

Una cooperativa de consum ecològic és un grup de gent que es reuneix i s’organitza per a consumir productes ecològics i de qualitat, de temporada, locals, i produïts remunerant de forma justa les persones que els han elaborat. Amb aquest tipus de consum apostem per un model d’alimentació més sana, més respectuosa amb el medi ambient, i més d’acord amb els principis de sobirania alimentària. A la vegada també estem promovent l’economia local, amb models d’organització alternatius al capitalisme ferotge imperant avui en dia.

Però a més de tot això, participar en una cooperativa de consum també pot reportar-nos altres beneficis, com la creació de xarxes socials i amistats dins el barri, l’aprenentatge sobre temes relacionats amb l’agroecologia i l’autogestió, o fins i tot permetre’ns d’exercitar una mica els músculs tot carregant algunes caixes de verdures de tant en tant. No obstant, el millor de tot plegat és poder unir totes aquestes virtuts en un acte tan quotidià com és fer la compra de la setmana.

Així doncs, des de Germinal us animem a apuntar-vos a alguna cooperativa, i aprofitem per informar-vos que en disposeu d’una nova al barri de Poble Sec, que està en funcionament des de fa uns mesos. Per més informació visiteu les webs www.coopgerminal.org, www.ecoconsum.org, o bé repera.wordpress.com, on trobareu adreces de diverses cooperatives d’arreu de Catalunya.

Aquest article també ha estat publicat al número d’octubre del periòdic de comunicació popular La Burxa.

Carrils bici elevats per una major eficiència i mobilitat sostenible

La bicicleta és un dels medis de transport més eficients i ecològics que existeixen, però òbviament la seva eficiència a la pràctica depèn també de factors externs a ella.

Justament donant-li voltes al tema, i veient com un simple carril bici ben dissenyat pot facilitar molt l’ús de la bicicleta com a transport urbà, fa uns mesos que em va venir al cap una idea brillant (o almenys això és el que jo crec) per a facilitar la mobilitat amb bicicleta a les ciutats. Es tractaria de construir una xarxa de carrils bici elevats de circulació ràpida, i integrats amb l’actual xarxa de carrils bici existents.

Projecte de carrils bici elevats Velocity

El cas és que en desplaçaments urbans curts la bicicleta és el mitjà de transport més ràpid i eficient, però a mida que la distància a recórrer augmenta, la bici perd llocs respecte a altres medis de transport. No obstant, si un/a ciclista urbà/na pogués desplaçar-se d’una punta a l’altra de la ciutat sense haver-se d’aturar a cada semàfor o cruïlla la durada dels trajectes es reduiria considerablement.

Projecte de carrils bici elevats Velocity

Així doncs, els carrils bici elevats consistirien en una espècie de viaductes que anirien a una alçada de 4 o 5 metres per sobre de la calçada, de forma que el trànsit motoritzat pogués circular per sota seu. La idea seria que incloguessin dos carrils per cada sentit de circulació, un de lent, i un de ràpid o per a fer avançaments. També podrien incloure una vorera lateral per a major seguretat, per a què els poguessin fer servir peatons, o per a poder-se aturar a xerrar amb algun amic/ga amb qui ens creuéssim sense entorpir la circulació de la resta d’usuaris/es. Els carrils bici disposarien de rampes d’accés amb un pendent suau i de rampes de sortida que podrien ser més curtes i amb un pendent més pronunciat, i que anirien situades a cada 300 o 400 metres de carril per a poder-se incorporar al carrer o a la resta de carrils bici ja existents. La qüestió seria fer una xarxa de carrils bici elevats interconnectats entre ells i que funcionessin com a “rondes” i artèries que creuessin la ciutat per diversos punts.

A part, els carrils bici podrien estar fabricats amb materials reciclats o respectuosos amb el medi ambient, i podrien incorporar unes jardineres a les baranes per a plantar-hi espècies autòctones que els donessin un aire més agradable a la vista.

Projecte de carrils bici elevats Velocity

Amb tot això, a més es podria donar una empenta al sector de la construcció d’infraestructures fent quelcom útil (i no tornant a aixecar carrers que ja estaven bé o fent obres estúpides i sense sentit com passa avui dia a tantes i tantes ciutats). Òbviament que no defenso la promoció pública del sector de la construcció, però en tot cas podria servir per a donar-li un respir fins que no es pugui fer una reconversió més estructural cap a una activitat més sostenible i necessària.

Ara bé, ja m’estranyava a mi que ningú abans hagués tingut aquesta genial idea, i de fet existia el projecte Velocity a Canadà però pel que he pogut descobrir encara no s’ha implementat res semblant enlloc… Potser ja aniria sent hora que ens poséssim les piles i que els urbanistes i arquitectes municipals tinguin prou  creativitat com per a innovar amb infraestructures realment útils com aquestes!

A l’estiu, vacances del consumisme, o vacances del consum responsable?

L'estiu és una gran ocasió per a plantejar-nos els nostres hàbits de consum i començar a fer petits canvis cap a una major coherència.

A vegades sembla que la participació ciutadana i la democràcia en les societats occidentals “desenvolupades” molts cops són més minses del que els polítics i mitjans de comunicació de masses intenten fer-nos creure. I és que molt sovint veiem com la suposada democràcia en la que vivim acaba caient a les urpes manipuladores de les grans empreses transnacionals. Però davant d’això, els nostres hàbits de consum són una de les millors eines que tenim a les nostres mans per canviar el món en el que vivim. Cada compra és un vot. I cada “no-compra” o producte que deixem de consumir, també.

Això no vol dir que només amb consumir de forma responsable o conscient n’hi hagi prou, ja que sempre segueix sent necessària la pressió política i la denúncia per aconseguir canvis estructurals i de major envergadura. Però com a mínim sí que podem començar per exercir un consum responsable i transformador en diversos àmbits de la nostra vida: optar per consumir productes ecològics, locals i de temporada; o optar pels del Comerç Just o l’Economia Solidària quan són productes de fora; fer servir electrodomèstics i llums de baix consum; utilitzar la bicicleta o el transport públic en comptes del cotxe o l’avió; contractar energia elèctrica per casa procedent de fonts renovables; tenir els nostres estalvis en banca ètica; contractar assegurances ètiques i solidàries; etc.

Però arriben les vacances d’estiu, i amb elles tota una sèrie de canvis d’hàbits a les nostres vides. Les festes majors, la caloreta, el turisme i els viatges… Nous hàbits que segons com els visquem poden dificultar-nos tot això de seguir mantenint unes pràctiques de consum conscients i responsables i fins i tot portar-nos a incoherències com per exemple que en unes festes majors alternatives que se suposa que lluiten contra l’status quo i que reivindiquen models alternatius al capitalisme, només s’hi serveixin begudes de grans empreses cerveseres industrials o de marques transnacionals símbols del capitalisme més ferotge.

Així, les vacances d’estiu són un bon moment per plantejar-nos l’impacte dels nostres actes en el món i la societat en què vivim, i aprofitant els grans canvis d’hàbits amb què ens trobem en aquestes dates, reflexionar no només sobre les nostres petites decisions de consum del dia a dia, sinó també del plantejament global que fem de les nostres vacances. En aquest sentit pot ser molt interessant de canviar els grans viatges transoceànics per un turisme local al nostre propi país o a destinacions properes, i a través del qual -i gràcies també a la població estrangera immigrada a Europa- de ben segur que podrem descobrir i conèixer noves cultures i tradicions, així com indrets d’allò més paradisíac. No obstant, si optem per viatjar a algun país del Sud, pot ser bo de fer-ho de la manera més responsable possible, sempre amb la ment oberta i amb un absolut respecte per les cultures i tradicions locals, tot intentant que els diners que gastem vagin a parar a petits negocis locals que respectin els drets laborals i el medi ambient.

I és que justament l’estiu pot ser una molt bona ocasió per a posar-se les piles, sense presses però sense pauses, i que així siguin el consumisme i el capitalisme esbojarrat els qui facin vacances, i no les nostres lluites socials i la nostra consciència.

Aquest article ha estat publicat a l’apartat d’articles d’opinió de SETEM Catalunya, i una versió més resumida del mateix també ha estat publicat al periòdic de comunicació popular La Burxa.

El cooperativisme i les xarxes socials: necessaris per a la supervivència del nostre món

El cooperativisme i les xarxes socials ens permetran tirar endavant en moments de tempestat com el que ens tocarà viure si no comencem a canviar estructuralment l'actual sistema sòcio-econòmic.

Ara fa uns mesos, en el marc d’unes jornades sobre Economia Social organitzades per la Xarxa d’Economia Social, el catedràtic d’economia de la UB Enric Tello, parlava de possibles escenaris de futur en l’actual situació de crisi i incertesa. Aquests escenaris eren bàsicament 3: el primer era que l’economia entrés en un cicle de deflació–depressió, una espècie de cercle viciós entre una inflació negativa i un creixement negatiu de l’economia; el segon era que es donés una situació d’estanflació, un terme utilitzat per descriure una economia estancada que tot i així pateix un increment de l’IPC, i que fa de mal solucionar amb polítiques econòmiques i financeres convencionals; i el tercer, molt més greu i aterridor encara, era quelcom així com el col·lapse total del sistema econòmic tal i com el coneixem avui dia, amb tots els profunds problemes socials a gran escala que se’n derivarien.

En un context com aquest possible escenari de col·lapse -que dins l’actual incertesa socioeconòmica global no és pas tant descabellat- és lògic pensar que la necessitat de supervivència podria fer sortir el pitjor de moltes persones, i fins i tot acabar desembocant en una perillosa situació de caos i descontrol social. Però un context així també pot treure el millor de les persones per ajudar-se mútuament i col·laborar per sortir endavant col·lectivament. Això sí, per a que aquesta resposta social positiva i constructiva sigui possible, cal que ja existeixin xarxes socials de confiança i col·laboració sòlides i arrelades als barris i pobles, i que una part prou gran de ciutadania estigui mínimament avesada a un tarannà més cooperatiu que no pas competitiu en el dia a dia de les seves vides.

I això és, entre altres coses, el que promou tot el moviment del cooperativisme. Des de les cooperatives de treball o de consum ecològic fins a les cooperatives de crèdit o habitatge, aquest model d’organització permet tirar endavant projectes socials, culturals, econòmics i productius de tot tipus. Projectes que fomenten una redistribució més equitativa de la riquesa, una major participació i democràcia en la presa de decisions, i la creació de xarxes socials i d’una nova cultura del benestar col·lectiu basat en la cooperació enfront de l’individualisme i la competitivitat imperants avui dia a la nostra societat.

Justament aquest juliol es celebra la 1a Setmana de l’Economia Cooperativa a Barcelona, i el dia 4 al barri de Sants, en el marc del Projecte Barri Cooperatiu, es durà a terme la 87a edició del Dia Internacional del Cooperativisme. Dues ocasions immillorables per aprendre, compartir, i promoure aquest moviment al nostre país!

Aquest article també ha estat publicat al número de juliol del Periòdic de comunicació popular “La Burxa”.

La crisi i les ajudes a la compra d’automòbils, la gota que fa vessar el got

Ara fa uns mesos que vaig començar aquest blog pensant en anar-hi penjant reflexions diverses sobre l’actualitat i articles que feia temps que volia anar escrivint sobre diversos temes. I el fet és que ara, un temps després, he escrit menys del que voldria, i el pitjor de tot, corro el perill de no fer-ho sobre diversos temes i acabar-me centrant en la crisi (o les crisis) que ens afecta.

La defensa estúpida de la perpetuació d'un model econòmic i productiu sense futur.

Potser això tampoc seria tan greu, ja que donada la magnitud de les actuals crisis, la seva interrelació, i la dimensió sistèmica de tot el nostre món, potser a partir de parlar de la crisi es pot acabar parlant de pràcticament tot, i, a més, aprofitar per idear propostes de millora per començar a construir un món millor, més just, i més sostenible.

I és que darrerament, escoltant les notícies o llegint els diaris, no puc sinó indignar-me cada vegada més. Indignar-me amb la ciutadania, que no es queixa prou, que no surt al carrer a defensar els seus drets, que no coopera suficient amb els seus veïns i veïnes, que potser exigeix algunes coses als nostres polítics, però que per contra no està disposada a fer cap concessió ni a renunciar al model consumista de societat que ens ha portat fins aquí. Indignar-me amb els nostres polítics, que començo a considerar cada vegada més incompetents (o això, o bé són uns titelles lligats de mans i peus, uns covards, uns venuts, o simplement mala gent… I davant d’això no sé què prefereixo pensar… ja sé que no són adjectius agradables, però és que, sense voler ofendre excessivament ningú, no se n’escapa ni un…).

Potser ja fa temps que estic començant a indignar-me, però és que cada cop la fan (fem) més grossa. I les incoherències i incongruències sembla que estan a l’ordre del dia. I avui les declaracions del conseller Josep Huguet sobre l’Autocat (el pla d’ajuda de la Generalitat per a la compra de vehicles motoritzats) em sembla que han estat la gota que ha fet vessar el got. O fins i tot les del conseller de Medi Ambient de la Generalitat, Francesc Baltasar, que com a tota crítica s’ha limitat a expressar que “les mesures que ha d’adoptar el govern català per a incentivar les vendes d’automòbils han de contemplar el límit màxim d’emissions de CO2″… i ja està… sense qüestionar massa més. I l’home se suposa que és dels Verds…! En fi…

Per una banda, tot el pla d’ajudes estatal per a la reactivació del sector de l’automòbil em sembla ja de per si una barbaritat i una gran incoherència. Si fa uns mesos Zapatero parlava de la fabricació del cotxe elèctric per a evitar la deslocalització d’empreses d’automoció cap a fora d’Espanya, ara sembla que tothom se n’ha oblidat i l’esperat vehicle del futur amb elevat valor afegit i alta eficiència energètica no ha estat present ni a l’exitós saló de l’automòbil ni als plans contra la crisi desenvolupats pel govern. Potser sí que haurem d’esperar a què s’acabi del tot el petroli abans que no comencem a pensar en el cotxe elèctric…! Desgraciadament, una història que es repeteix una i altra vegada, i que ens fa veure com els lobbies de l’energia i l’automoció no han perdut ni un bri de força. I sinó, vegeu la pel·lícula de la sorprenent història de “Qui va matar el cotxe elèctric?”.

Però és que no només hem esborrat al cotxe elèctric de la faç de la terra, sinó que a més ara estem fomentant una indústria ambiental i econòmicament insostenible a mig plaç, i que justament ha estat una de les causants de l’actual crisi de sobreproducció i endeutament, juntament amb altres sectors on s’ha “sobreconsumit” bojament, com per exemple la construcció. Indignant (per no dir més) que justament ara els nostres governs estiguin invertint els diners de tots i totes en reflotar aquests sectors en comptes d’invertir en reconversions estructurals del sistema productiu i industrial cap a la promoció d’activitats empresarials de més valor afegit i menys intensives en consum de recursos naturals i en generació de residus. Potser és més fàcil…? Bé, en casos de necessitat i de voluntat política clara (i ara estic parlant, malauradament, de conflictes armats) s’ha demostrat al llarg de la història que tota l’activitat productiva i industrial d’un país es pot reconvertir en qüestió de pocs mesos. I no estem pas vivint un cas de necessitat? Potser doncs, falta la voluntat política clara…?

I amb aquestes intervencions estatals, un es pregunta: I allò de la llei de l’oferta i la demanda? I les regles del joc del tant vanagloriat capitalisme? La cosa no era que si una empresa feia fallida perquè ningú li comprava o perquè havia estat mal gestionada, es tancava en benefici de tota la societat i ja està? Per entendre’ns, no estic defensant el tancament indiscriminat de bancs, immobiliàries i empreses d’automoció (i molt menys si els qui pateixen per aquests tancaments són els obrers menys qualificats mentre els alts directius i accionistes segueixen cobrant sumes desorbitants de diners). Però si hi ha empreses o sectors que estan demostrant que no són sostenibles a llarg termini, i que a més aporten ben poc a la societat, no siguem estúpids de seguir tirant sorra a aquest pou sense fons.

Sigui com sigui, no només estem fomentant un sector altament insostenible a nivell econòmic i ambiental (i més encara en uns poquets anys, quan arribem a l’anomenat “pic del petroli” i el combustible fòssil comenci a ser cada cop més car), sinó que a més, a Catalunya, tenim la barra de fer-ho amb ajudes a la compra de cotxes més contaminants i tot que a la resta d’Espanya! Això sí, amb l’excusa que per a rebre l’ajuda s’haurà de desguassar un cotxe més contaminant que el nou, que tingui més de 10 anys o 250 mil Kilòmetres (i no 250 com apareix a la notícia de La Vanguardia, que sinó seria ja d’escàndol absolut) com si això ja fos una garantia inequívoca de què el balanç energètic final serà altament positiu. I és que aquí sembla que també s’oblida una altra d’aquestes possibles solucions fàcils als nostres problemes, com per exemple, “reparar i reutilitzar” en comptes de “comprar i llençar”. Senyors polítics, les coses s’han de fer una mica més ben pensades i analitzades amb profunditat! Que no vull ni pensar en els efectes secundaris de totes aquestes mesures que estan posant en marxa!

En fi, que aprofitant els comentaris a la premsa d’aquests darrers dies (i sense la més mínima intenció de fer excessiva publicitat de La Vanguardia), sí que voldria acabar citant la molt interessant entrevista de la contra que li feien a Santiago Niño Becerra. Perquè com a mínim quedi constància de que no sóc l’únic que diu que aquesta crisi econòmica no s’acabarà l’any que ve, i que els impactes econòmics però també socials que se’n poden derivar és molt probable que siguin d’una envergadura que ara mateix no ens podem ni imaginar. I més encara si el que fan els nostres líders de mentrestant és seguir fent petits canvis per a mantenir intacta l’estructura d’aquest sistema que ens ha portat a on estem ara. Fins que no ens atrevim (i ho dic en primera persona perquè també haurà d’implicar renúncies a títol individual) a canviar el sistema profundament i a nivell estructural, la crisi no farà més que tornar-se més severa, o -en el millor dels casos- retardar-se una mica. El millor, però, és que la solució existeix i és més viable del que ens pot semblar, per això potser no cal esperar fins al 2070 (com comenta Niño Becerra) per a ser menys individualistes i més conscients de què el tot és més gran que la suma de les parts, i que per tant la col·laboració, la cooperació, i el treball col·lectiu i en xarxa poden ser eines d’allò més vàlides per a construir un món més just, solidari i realment sostenible.

La crisi del sistema productiu i els seus impactes al Sud

La crisi econòmica estava començant a ser un tema ja excessivament recurrent, fins que aquesta setmana ha quedat quasi desbancada per les notícies sobre la pandèmia de la grip porcina.

Si de cas evitarem pensar en possibles “teories del complot” -potser tampoc tant descabellades- segons les quals tota aquesta atenció mediàtica sobre l’esmentada grip  (o fins i tot la seva mateixa aparició) podria estar dissenyada expressament per a intentar tornar a aterrir una mica més aquesta societat civil global que ja comença a estar curada d’espants (no sé què en pensaria na Naomi Klein…). I és que semblava que darrerament ja ni el terrorisme islàmic ni la cursa armamentística nuclear ni tan sols el canvi climàtic no espantava a la classe mitja del món occidental. (Tot i que els qui es queden a l’atur amb una hipoteca per pagar potser sí que poden arribar a estar una mica aterrits…). Però per si tots aquests temes ja tant recurrents no fossin suficient, un últim revés sobre la inestabilitat econòmica i social mundial l’acaba de donar aquesta grip que sembla ser que ha enganxat a més d’un estat i organisme internacional amb els pantalons baixats i una mica despistats…!

Al respecte de la pandèmia porcina, Mike Davis comenta en un article a la revista SinPermiso com ja feia temps que es preveia una situació com aquesta degut a l’actual model de producció agro-alimentari industrialitzat imperant arreu del món, basat en una sobreexplotació dels recursos i un ús descontrolat dels antibiòtics i medicaments en la ramaderia intensiva industrial. Tot plegat, amenitzat per la terrorífica influència i poder de les transnacionals químiques i farmacèutiques…! Un panorama certament esgarrifós.

I és que és ben curiós com al llarg dels últims anys hi ha hagut tantes “alertes” des del món científic i des del social, sobre qüestions tant diverses, i que s’han obviat i silenciat… per després veure que eren ben certes, i que molt possiblement ja no som a temps de fer-hi res… I la pregunta és quant més temps haurà de ser així…? Ja ho diu la sàbia dita, “L’ésser humà és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra”… però… només dues?? O unes quantes?

I el pitjor d’aquests daltabaixos mundials és que no fan sinó incrementar les injustícies i el patiment, fonamentalment als països del Sud, amb menys recursos i llibertat per a fer-los front.

No sé com anirà tot plegat en un futur a mig termini, però el que està clar és que tot el sistema mundial està entrant en profundes crisis cada cop més virulentes i freqüents, i també està clar que si no ens comencem a organitzar millor a nivell internacional per a aconseguir un món realment més just i sostenible en breu, els impactes -tant al Sud com a casa nostra- podran arribar a ser força esfereïdors.