Reflexions sobre el dret (o l’obligació) a vaga

La gran vaga general del 29-S ha marcat una data històrica. Però potser no tant històrica pel “gran seguiment” de la vaga o per les “multitudinàries manifestacions” que l’han acompanyada i que ens volen vendre els sindicats i alguns grups més d’esquerres i altermundialistes, ni tampoc pel “baix seguiment” o per la “violència i bandalisme” generalitzat de tots els adherents a la vaga i que ens volen vendre alguns mitjans sensacionalistes, algunes empreses, bona part de la patronal i pràcticament tots els partits polítics.

Il·lustració de Miguel Brieva
Il·lustració de Miguel Brieva

En tot cas, i després de xerrar (en la distància) amb amics i amigues de molts parers diferents que l’han viscuda en pròpia pell, em sembla que aquesta vaga general haurà passat a la història simplement com això: una vaga general amb un cert seguiment (menor que en altres ocasions però també major que en algun altre cas anterior), amb considerables aldarulls provocats per part d’alguns bàndals insensats i irrespectuosos (i que no podem encabir mai al mateix cabàs que el de tota la ciutadania que opta per exercir el seu dret a vaga de forma pacífica) i amb les ja típiques actuacions desmesurades de les tant repressives “forces de l’ordre”. Potser un dels punts més positius que li veig sigui la contribució que ha tingut a la lluita contra el canvi climàtic, gràcies a la disminució del consum energètic, i ni això no ha estat tan rellevant com podria haver sigut! ;-P

Sigui com sigui, arrel d’aquesta vaga m’he adonat (o més aviat m’he reafirmat en quelcom que ja sabia) que al món tot és molt i molt relatiu, i que hi ha opinions per a tot, i que aquestes sempre s’han de respectar, només faltaria! Ara bé, també m’he adonat de com d’adormida i fragmentada està la nostra societat, i de quanta gent està esporuguida o desinformada, fins al punt de no atrevir-se a lluitar per canviar les coses. Al respecte he trobat força interessant aquest article de l’Albert Sales sobre el Sindicalisme, les vagues i la competitivitat, i que crec molt encertat i respectuós amb tots els punts de vista, però a la vegada molt clar, ferm, i ben documentat.

Entenc que hi hagi gent que no pugui ni plantejar-se de fer una vaga, perquè això pot suposar-los acabar al carrer ja que tenen feines en negre, precàries o bé perquè treballen en empreses altament irrespectuoses amb els drets laborals. Ara bé, aquesta no és la situació de la majoria de gent que no ha secundat la vaga, i m’entristeix enormement veure com encara avui una de les raons principals per anar a treballar en una jornada de vaga general és per a “no perdre el salari d’un dia”, fins i tot per aquella gent que no arriba a finals de mes. Realment tornem a caure en el problema de sempre: ser curts de mires i deixar-nos emportar per la covardia, i ja posats a “no arribar a finals de mes” fa tanta diferència un dia menys de salari? “Pan para hoy, hambre para mañana”: si deixem que les coses continuin així, possiblement en pocs anys ja no arribarem ni a finals de la primera quinzena!

I el més curiós és que sembla que hi ha un sentiment majoritari de malestar amb l’actual situació de crisi (sòcio-)econòmica, però a l’hora de la veritat ningú (o poca gent) hi fa res. Un partit anomenat socialista porta a terme diverses reformes i actuacions econòmiques i laborals quasi bé pròpies de l’ultra-dreta més neoliberal, i ben poca gent es para a qüestionar-ho. Està clar que la nostra societat ja no creu en els polítics i que ha oblidat que la unió fa la força, però em desola veure que tanta gent que està patint tant durament els efectes d’aquesta crisi en pròpia pell no s’aferri el més mínim a alguna de les poques opcions de lluita i de protesta que ens queden, com és una vaga general.

Està clar que les manifestacions multitudinàries i les grans mobilitzacions socials han passat a la història. És una llàstima, però fins que no tornin a esdevenir altre cop una realitat, cada dia tinc més clar que el canvi haurà de passar per la creació de petites alternatives socio-econòmiques basades en el respecte als drets humans i als drets laborals, més localitzades, i que treballin en xarxa per a poder cobrir les necessitats de la ciutadania de forma ètica i sostenible. I que s’hi vagi afegint qui vulgui, i qui no vulgui, que segueixi assumint els costos i els impactes de l’actual sistema econòmic injust. En aquest sentit, segueixo apostant clarament per les iniciatives d’Economia Social i Solidària, per les Finances Ètiques, per un consum més conscient i responsable, i per iniciatives que englobin tots aquests aspectes (i altres més de les nostres vides) en xarxes o projectes coordinats d’abast més ampli, com per exemple pretén ser la Cooperativa Integral Catalana.

Les opcions ja estan sobre la taula: podem seguir com fins ara, o bé lluitar i treballar per alternatives millors. Jo tinc molt clara la meva elecció!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s