Blog de viatge: Mèxic, quarta part (Chiapas, San Cristóbal)

Doncs després de Palenque ja vam anar directament cap a San Cristóbal de las Casas, centre neuràlgic dels moviments socials i indígenes de Mèxic, i en especial del Zapatisme (o Zapaturisme…?).

Això va ser cap a finals de juny, i allà a San Cristóbal (SanCris per als amics i amigues, o “San Conflictos de los Capitales” per altres) ens vam trobar amb l’Èlia i amb l’Aina, que ens van allotjar a casa seva.

La setmana que vam ser a San Cris no va parar de ploure ni un moment, i a sobre hi feia bastant de fred i els carrers arribaven a semblar més canals venecians que carrers, però tot i així vam fer bastantes coses i vam visitar força projectes socials i llocs ben interessants.

Entre aquests, destacar el Museu de la Medicina Maia, on es pot conèixer tota la tradició medicinal i la cosmogonia en general de la cultura Maia, i com aquesta ha anat evolucionant i mesclant-se amb la religió catòlica i amb la cultura “occidental” des de la mateixa conquesta d’Amèrica (de fet és graciós que un dels elements “rituals” que ara mateix usa la medicina Maia, són els refrescs gasosos! Allà els teniu, en una cabana d’adob i palla, amb tot de plantes medicinals, i un ou i una ampolla de Pepsi per a fer fora els mals esperits…! Ai, la globalització…!). Però el cert és que va ser una visita molt interessant, on també vam tenir oportunitat de conèixer més sobre tota la tradició de les parteres (molt més natural que els hàbits de part de la nostra societat!) i fins i tot vam poder comprar algunes medicines artesanes i tradicionals i veure com les preparaven!

Subcomandante Marcos (Cero), símbol de la rebel·lió zapatista. Foto: Jose Villa, at VillaPhotography
Subcomandante Marcos (Cero), símbol de la rebel·lió zapatista. Foto: Jose Villa, at VillaPhotography

També vam anar a visitar l’escola lliure “Mahatma Gandhi Pingüinos”, on l’Aina estava fent de voluntària, i que està basada en un model d’educació lliure en el què la permacultura és també un dels eixos fonamentals de l’educació. El cas és que vam veure que “en todos lados cuecen habas”, però si més no l’ambient que es respirava cara als nens i nenes, així com tot l’entorn (un hort, un parc infantil, una sala d’estudi, un taller, i totes les aules fetes amb bioconstrucció)  i tot el mètode educatiu en si acompanyaven als petits i petites a créixer més com a persones que com a “màquines productives i competitives”, i ens va agradar molt conèixer com des de ben petits s’acostumen a expressar els seus sentiments i emocions de forma assertiva i a ser-ne conscients. Realment si tota la ciutadania hagués après això des de ben joveneta, tindriem molts menys problemes al món i les coses serien més fàcils…!

Per altra banda, també vam fer una considerable immersió en tot el moviment de lluita Zapatista, que està clar que en els darrers anys ha vist una gran sortida en el “Turisme social alternatiu”, i s’ha volcat considerablement en ell. Però tot i així, no es pot menysprear en absolut aquest moviment indígena anti-globalització i anti-capitalista que als anys 90 va sacsejar el món occidental per reclamar els seus drets ancestrals. I és que -per desgràcia- avui en dia, 16 anys després de l’alçament de l’EZLN (Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional), la situació per als pobles indígenes de Mèxic (i de tants altres racons del món) encara no ha canviat massa, o com a mínim no gaire cap a positiu. El Zapatisme ha estat lamentablement farcit de mort i de patiment, així com de vulneracions aberrants dels Drets Humans (protagonitzades per totes les parts involucrades al conflicte, tot i que, com és d’esperar, els més dèbils han rebut molt més). I el fet és que jo continuo pensant que la violència i les armes mai poden ser una forma de lluita vàlida per a reivindicar els propis drets, però entenc que en una situació tan dura com la que vivien (i encara viuen) els pobles indígenes de Mèxic, la lluita armada pugui acabar semblant la única opció, o en tot cas una opció interessant per a fer-se conèixer i “respectar”. I és que durant aquests dies que hem estat per Chiapas, hem vist com el conflicte encara està ben latent (tot i la poca cobertura que rep per part dels mitjans), amb la contínua presència de paramilitars, i també hem vist com avui en dia els enemics del zapatisme han diversificat les seves cares, i fins i tot hi comencem a trobar interessos de grans multinacionals per allà enmig. Un cas d’això en són les empreses mineres (que en els darrers anys s’emporten la palma de la irresponsabilitat social a nivell internacional), i que juntament amb altres empreses, i amb la connivència del govern, han protagonitzat alguns dels darrers casos de desplaçaments forçosos de la població i de líders indígenes assassinats. O bé el cas de la nostra “estimada i omnipresent” Coca-Cola, que està intentant explotar els tan preuats recursos hídrics d’algunes comunitats indígenes, i és capaç de fer-ho al cost que sigui.

El Zapatisme també ha estat un gran exemple d'organització social i de democratització participativa. Foto: Hajor, Aug.2005
El Zapatisme també ha estat un gran exemple d'organització social i de democratització participativa. Foto: Hajor, Aug.2005

Però també ha estat un moviment exemplar i digne d’anàlisi, per tota la mobilització internacional i social de suport que ha estat capaç d’articular al seu voltant, i per tota la tasca d’auto-organització, tant difícil en la nostra societat, i que ha arribat a donar els seus fruits. Exemple d’això últim en són els “caracoles” o grups de comunitats zapatistes que s’han declarat autònoms i independents del govern mexicà, i que funcionen de forma participativa i assambleària, i treballen per suplir de forma sostenible les necessitats econòmiques, educatives i socials en general de tots els seus membres. Nosaltres vam anar a visitar Oventik, un dels “caracoles” més grans i mínimament oberts al públic, que tot i tenir també les seves incoherències (com ara per exemple que al “comedor” que tenien hi havia una nevera amb Coca-Cola), la veritat és que ens va semblar força interessant i “socialment desenvolupat” comparat amb altres comunitats o poblacions rurals de la zona. I el cas dels municipis auto-declarats autònoms i que funcionen de manera participativa és realment exemplar. Potser a Catalunya hauríem d’aprendre una mica d’ells i elles, i és que justament a Belize, a casa d’un gringo, vam veure un mapa-mundi social i ambiental on hi apareixien les cultures i nacions indígenes d’arreu del món, i justament a Catalunya hi sortíem els “catalans”, que casualment també apareixíem com exemple a la llegenda, catalogats com a “Prominent indigenous nation”. Així que ja sabeu! Ja va tocant fer-nos respectar (pacíficament! eh?) com a nació i com a poble indígena! 😉

També vam tenir oportunitat de conèixer una mica la Universidad de la Tierra (CIDECI – Centro Indígena de Capacitación Integral), tot i que ens vam quedar amb ganes de més.  Es tracta d’un projecte educatiu dirigit a formar els pobles indígenes de Chiapas en diferents àrees educatives. Per a fer-se’n una idea, a nivell d’equipaments i infraestructures vindria a ser com l’Escola Industrial de Barcelona, allà al carrer Urgell, però en un entorn totalment rural i envoltat de natura, i amb una construcció i arquitectura bioclimàtica i natural, on a més de carreres tècnico-productives (que aprofiten la seva producció i serveis per a finançar el centre) també s’hi estudien altres disciplines, potser menys pràctiques però sempre aplicades a la realitat i a l’actualitat, i des d’un enfocament molt social i en armonia amb la natura. Inicialment el projecte va rebre molt de finançament de la cooperació internacional (entre elles la basca i la catalana, que mira tu quina gràcia que vagin finançant projectes així pel món quan a casa nostra el sistema educatiu fa tanta pena…!) però ara mateix estan ja en un punt en què pràcticament tenen autosuficiència econòmica. Val a dir que també és tota una iniciativa de la qual prendre’n exemple!

I què més dir de Chiapas i de SanCris en concret… la veritat és que durant la nostra estada allí vam fer el tafaner per molts racons i vam conèixer un munt de gent i iniciatives interessants, des del Kinoki, un local social on cada dia passaven documentals, fins al Tierra Adentro, un estil de “centre comercial / cafeteria” alternativa on venien productes fabricats pels indígenes, passant per una incursió en l’apassionant (i desconegut i curiós) món del Reiki, una altra pel món dels artesans-viatgers, i una altra pel teatre de clàssics grecs amb estil contemporani (amb Antígona), o també les titelles amb contingut social i accent argentí, i sense oblidar el “gurú” Chema i tota una colla de gent que es dediquen a la comunicació conscient i a la “consultoria” d’organitzacions des d’un paradigma molt innovador, resumint… que SanCris (i Chiapas) és un racó de món ben viu i interessant, amb un munt d’iniciatives socials, culturals i artístiques i una gran quantitat de gent curiosa i activa, tot i que això mateix a la vegada també pot arribar a convertir aquest lloc, en molts moments, en una espècie de “parc d’atraccions temàtic” ple de cooperants “pi-hippies” (per la contracció de “pijo” i “hippie”), i de personatges esotèrico-espirituals una mica perduts o atrapats en les drogues, les teràpies alternatives i fanatismes diversos… Tot i així, una experiència ben interessant! 😉

I més en propers posts…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s