Quatre raons per votar la CUP en comptes de “Catalunya Sí que es pot”

Es pot estar a favor o en contra de la independència, i en aquest article no entraré a fons a donar raons cap una banda o l’altra, sinó a fer una reflexió des de les esquerres que espero que pugui ajudar a definir el sentit de vot d’aquella gent indecisa o que potser fins i tot s’estava plantejant ja molt clarament votar “Catalunya Sí Que Es Pot” (CSQP).

CUP

I no us perdeu l’espot electoral de la CUP: https://www.youtube.com/watch?v=GUvo4sjigLM

 Abans que res, i per transparència i honestedat (si és que no ha quedat ja prou palès al títol), escric aquest article des d’un posicionament clarament d’esquerres, social, i independentista. Per bé que vull deixar clar que el meu sentiment independentista mai ha estat d’aquells “de raça”, excloents, o provocats per l’interès de buscar excuses. Sinó que em defineixo com un independentista inclusiu, amb arrels espanyoles i gran afecte per la diversitat. I aquest fet, en contra del que molts politòlegs teòrics diuen, en mi (i en molta gent que conec) no va gens renyit amb voler un país més just i social, i en lluitar com el qui més per aconseguir-lo (i si en voleu exemples pràctics, demaneu-me’ls, que estaré encantat d’explicar-vos-els en detall! ;-)).

Així doncs, davant les eleccions històriques i excepcionals del 27S, vull animar a la gent realment d’esquerres i que busquen un canvi social a afegir-se al Sí, però no precisament al de Junts Pel Sí (JxSí), sinó al d’una crida constituent popular.

Parlant amb gent de moviments socials i d’esquerres, m’he trobat que a vegades s’associa massa el procés sobiranista al senyor Mas i a la dreta (o pseudo-dreta) catalana. I això és un gran error. Estarem d’acord que JxSí no és una coalició de partits i societat civil de tall extremadament social, però que no ens vinguin amb la cantarella de què és el partit del Mas o una pantomima on s’amaga en Mas i orquestrada per ell. Qui diu això potser peca una mica massa de càrregues emocionals i és poc realista, i ningú podrà negar-li a JxSí que té un gran mèrit per tota la gent que hi participa posar-se d’acord en uns bàsics (que inclouen un considerable caràcter social, per més que la gent que s’autoproclama “realment” d’esquerres no ho vulguin acceptar). Diguéssim que tot i que ERC no sigui una esquerra massa a l’esquerra, la seva presència a JxSí, juntament amb personatges de la societat civil o gent amb uns ideals socials gens qüestionables com en Raül Romeva o en Toni Comín, afegit al fet que Unió ja no mareja la perdiu dins de CDC, fa que la candidatura de JxSí sigui molt excepcional i considerablement engrescadora des d’un punt de vista de canvi social i participació ciutadana.

No obstant, per a gent realment d’esquerres i que aspirem a canvis socials profunds, a Catalunya (comparat amb la resta d’Espanya) tenim la sort de tenir un ventall prou ampli de partits amb possibilitats de tenir representació parlamentària. I tenim la sort de tenir la CUP, un partit de base, assembleari i realment a l’esquerra, que conscientment mai ha volgut associar-se a grans partits de l’establishment o la “casta”, per més suposadament d’esquerres que fossin. I amb això no estic dient que la CUP sigui perfecte o no tingui els seus punts dèbils, també n’hem de ser conscients, però crec que ningú em negarà tota l’experiència que ha anat recollint al llarg dels anys en el municipalisme, i segur que (després dels tres anys de presència parlamentària) ningú posarà en dubte la capacitat de pressió social i d’oposició als partits de govern que ha demostrat la CUP. I no crec que ningú s’atreveixi a qüestionar-los el seu programa social i clarament rupturista.

En qualsevol cas, sent conscients dels límits de la CUP però tenint clar el seu programa social, la principal diferència que té amb CSQP (i aquí sí que espero que em permeteu la simplificació) és la sobirania de Catalunya reclamada unilateralment, o bé subjugada a un procés de reforma constitucional negociada amb la resta d’Espanya.

I com ja comentava al meu anterior post, no ens enganyem… perquè a Espanya hi pugui haver una reforma constitucional profunda (i encara més si la volem de tall realment social), encara ha de ploure molt, i el bipartidisme del PPSOE encara ha de caure molt més avall. I això no es farà d’un dia per l’altre (a no ser que hi hagi fets històrics i excepcionals que ho precipitin… com per exemple la independència d’una regió d’Espanya… potser?).

Arribats a aquest punt he de dir que la gran majoria dels arguments que em solen donar la gent d’esquerres contra la independència de Catalunya, crec que es poden combatre molt més clarament votant per la CUP el 27S que no pas votant per CSQP o altres opcions. I la resta d’arguments contra la independència, els de càrrega més emocional (totalment lícits! Només faltaria!), o els de la por, crec que cada cop va quedant més clar que en una nova Catalunya no serien tan greus ni de bon tros com els partits unionistes (i sobretot de la dreta) ens volen fer creure. En tot cas, ara no entraré a debatre’ls i comentar-los un per un, i si de cas calgués, ho deixo per un altre post.

Així doncs, em saltaré els arguments pro-independència basats en raons històriques, d’identitat i cultura, o simplement econòmiques, per ser pragmàtic i donar-vos 4 raons de pura matemàtica electoral a favor del canvi social:

4 Escenaris post-electorals

Analitzem el possible paper de la CUP en els potencials escenaris post-electorals. (Sense entrar en el debat estèril de si donaria suport a la investidura d’en Mas o no, que no hauria de ser el tema que ens preocupi més, ja que allò realment important és l’equilibri de forces en el futur govern de concentració, i més encara, la feina que portin a terme finalment en el dia a dia).

  1. Junts pel Sí té majoria absoluta. Poc a fer, però aleshores el més probable és que la CUP doni suport al procés (ja que a JxSí els pot interessar per legitimar-lo més de cara a l’estranger) i pugui tensar-lo cap a un posicionament més participatiu i de caire més marcadament social.
  2. Junts pel Sí té una gran majoria però necessita algun escó (o vots!) de la CUP per la majoria absoluta. Aquí sí que la CUP pot fer una considerable pressió per assegurar que el procés d’independència sigui realment participatiu i de caràcter social.
  3. Junts pel Sí necessita clarament els escons i vots de la CUP per assolir la majoria absoluta. En aquest cas, el paper de la CUP (tot i no ser còmode) serà clau i podrà treballar clarament per garantir un procés consituent participatiu i de marcat caràcter social i rupturista amb l’Status Quo espanyol i de la Troika.
  4. Entre la CUP i JxSí només arriben a la majoria absoluta amb escons dels partits a favor d’una 3a Via. Aquest escenari dependria del repartiment d’escons entre aquests partits suposadament federalistes i a favor del dret a decidir subjugat a l’Estat espanyol. Però fent una anàlisi des de l’esquerra, es podria pensar en un escenari d’exploració de reforma constitucional i projecte de federalisme a Espanya. No obstant, aquest “follet del federalisme” vindria altament condicionat per l’equilibri de forces finals a les properes eleccions espanyoles, en les quals, no ens enganyem, molt hauria de canviar per a què els partits suposadament pro-federalistes tinguin una majoria prou gran (més encara si ho limitem a Podemos, únic partit federalista de tall realment més social), i moltíssim més hauria de canviar per a què -en un exercici d’humilitat i visió de país -fossin capaços de superar les seves diferències i posar-se d’acord per treballar conjuntament per un nou país respectuós amb les diferents nacionalitats que el componen. (cal recordar que el missatge anti-casta de Pablo Iglesias i Podemos fa difícil pensar en un procés de negociació i entesa en la mateixa taula que el PP i el PSOE).

En qualsevol cas, aquest darrer escenari implica un munt d’incerteses accentuades per l’immobilisme espanyol, grans dubtes sobre la seva viabilitat real, i un període d’execució tan llarg, que hi podem perdre massa pel camí (i possiblement un cop esgotat sense cap resultat positiu, tornéssim a una situació similar a la d’aquest 27S). En aquest sentit, un procés d’independència com el que es planteja en el full de ruta de JxSí és realment trencador i amb uns terminis accelerats, però prou realistes.

Així doncs, de 4 possibles escenaris post-electorals, i parlant en clau de canvi social, n’hi ha 3 on clarament votar la CUP pot marcar la diferència, i un de quart on tampoc no hi faria mal, ja que si finalment l’única opció de canvi real és explorar la via federalista i de reforma constitucional a Espanya, segur que la CUP hi participarà per tensar-la clarament cap a una societat més justa i realment respectuosa amb les diferències nacionals.

Així que, per què no intentar-ho? Animeu-vos a votar la CUP, que pitjor segur que no estarem. I no patiu per la situació d’Espanya després d’una independència de Catalunya! Nosaltres no fem servir el discurs de la por, sinó al contrari, el de l’esperança. I estic segur que podrem fer molt més per als nostres conciutadans i conciutadanes d’Espanya des d’una Catalunya independent i que els parli de tu a tu que no pas com estem ara.

Els grans canvis (i avenços) històrics quasi sempre s’han donat en moments excepcionals. I oportunitats de canvis radicals com aquesta n’hi ha poques a la vida, no la deixem passar!

Mandela Impossible

“Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances, no a les vostres pors.


La dictadura ha tornat a Espanya. Moment de tocar el dos.

La Junta Electoral Central recorda els pitjors anys del Franquisme a Espanya. Ara obliga als mitjans de comunicació públics, TV3 i Catalunya Ràdio, a transmetre espais informatius de la resta de candidatures que no s’hagin adherit o no participin en la convocatòria de la Via de l’11S.
La Junta ha estimat en part el recurs del PP, C’s i el PSC contra la retransmissió de la manifestació de la diada per part de TV3 i Catalunya Ràdio.
Let Catalonia VoteAixí doncs, mitjans emmanillats i manipulats per culpa de lleis injustes i interpretacions interessades d’organismes espanyols. Més o menys la guerra bruta de sempre, però que cada vegada més recorda la censura i manipulació informativa de la dictadura franquista.
I és que no és injust que un milió i mig de persones es mobilitzin pacíficament i amb gran esforç per dur a terme una activitat increïblement noticiable, i en canvi uns altres que no han fet res per guanyar-s’ho, rebin el mateix temps d’audiència? No puc sinó sentir-me profundament indignat.
I és que no oblidem que la Via era un acte organitzat per entitats de la societat civil i obert a tothom (fins i tot als Unionistes i espanyolistes), per tant, si els membres dels partits anti-independència no hi van voler participar, va ser elecció seva. En aquest cas, seria just que si el diumenge de 16h a 19h se’ls concedeix un espai (tan preuat) als mitjans públics catalans, com a mínim s’hi convidi també a la resta de partits (pro-independència) i que aquests decideixin lliurement si hi volen participar o no.
Perquè sinó comencem a entrar en un terreny borrós, fangós i perillós. Perquè llavors qualsevol emissió de la TV pública espanyola a Catalunya també s’hauria de regular, i un munt de notícies amb enfocament lleument espanyolista es podrien considerar espai electoral dels partits Unionistes.
O bé potser es podrien dedicar aquestes 3 hores a fer un seguiment informatiu de les “grans” manifestacions pro-espanyolistes i quasi-feixistes que han aconseguit organitzar aquests altres partits i així ells mateixos quedarien “auto-retratats”… no?😉

I justament m’assabento d’aquesta patètica notícia avui, que llegia a la primera pàgina del llibre d’en Ramon Tremosa “Let Catalonia Vote” una reflexió de George Orwell de l’any 1943 sobre com de tergiversats eren els mitjans de comunicació espanyols. I setanta-dos anys després resulta que no han millorat gaire, i no tenint-ne prou amb això, des d’Espanya també intenten que els mitjans de Catalunya deixin de tenir rigor periodístic… PATÈTIC.

Ara, afegim-li a aquest fet altres coses com per exemple que als militars se’ls allargui el període per votar des de l’estranger mentre que els nostres científics i doctors obligats a exiliar-se per trobar feina no tenen ni tan sols la garantia de rebre la documentació a temps… doncs no em negareu que recorda aquella etapa tan trista de la història del nostre país!
En fi… que ara que la dictadura feixista torna a Espanya, potser ja és el moment de tocar el dos.

Actualització a 23/09/15:

Finalment, i a última hora, els partits unionistes no van acceptar la proposta d’entrevista compensatòria que els va fer Televisió de Catalunya per emetre el dia 13 de setembre, i el programador que hi havia aquell dia (amb un bon toc d’humor, no m’ho negareu) va decidir retransmetre la pel·lícula “The patriot“. No obstant, i per si no n’haguéssim tingut prou, la Junta Electoral va anar encara una mica més lluny i va obligar als mitjans a retransmetre allò que els partits unionistes volguessin! Al·lucinant del tot!

Sigui com sigui, més enllà del fet tampoc puc parlar del tema amb gaire més propietat perquè finalment no vaig veure la programació especial del passat diumenge 20 (per bé que en general ja miro poc la TV) i no sé què tal va estar… Ara, potser ens podem guiar una mica pel rècord històric de mínima audiència que va tenir aquesta programació (un 2%), comparat amb el 23,5% de la retransmissió de la via (i comptem que almenys un milió i mig de persones devien ser a la mani i no podien estar veient la TV durant l’acte de la Diada! ;-)). Així que potser això dóna una mica d’esperança de què al nostre país estan passant coses i la gent és cada vegada més conscient.

En tot cas, i per aquella gent que acostuma a criticar a ultrança el govern d’en Mas (que no defenso, pas! eh? que també n’han fet un munt de grosses! però per relativitzar-lo i posar-ho en context), que no s’oblidin que aquí a Catalunya la “biodiversitat” política és més gran que a l’estat espanyol, permetent un major nombre de sensibilitats (i moltes bastant a l’esquerra), i que les polítiques socials (fins i tot amb les retallades i el govern dretós de CiU) són més freqüents que les del bipartidisme del PPSOE espanyol (ah! i per a que Podemos sigui una alternativa real de govern i de canvi, sembla que encara falten anys o bé esdeveniments històrics importants que precipitin un canvi de consciència a Espanya… potser la independència de Catalunya?). I sinó, recordem alguns exemples de pseudo-franquisme manipulador i opressor de la ciutadania i les iniciatives del govern català, amb l’objectiu d’afavorir els propis interessos de les elits i l’Status-Quo espanyols:


El futur laboral: 21 hores setmanals, i més felicitat

Fa temps que ho dic, hi ha algunes reformes radicalment transgressores però molt ben fonamentades, que amb una voluntat política forta podrien portar-nos bastant fàcilment a un món més sostenible, just, feliç, i econòmicament pròsper. Rellotge. Jornada laboral 21hPotser les 3 que em ronden més recurrentment pel cap són: la renda bàsica universal, el canvi de model productiu amb obsolescència programada cap a un model productiu basat en serveis i poc intensiu en recursos materials, i la jornada laboral reduïda (que pot anar estretament lligat amb la proposta de renda bàsica universal). A veure si amb aquest suposat “gir cap a l’esquerra” de les darreres eleccions municipals, i tant de bo que amb un gir encara més esquerrós i independentista el proper 27-S, comença a haver-hi polítics que apostin decididament per aquestes iniciatives tan “senzilles” (per bé que facin molta por!) i d’elevat impacte.

Avui faré una breu reflexió sobre aquest darrer punt: la jornada laboral de 21h.

Continua llegint


Per què cal votar el 9N?

maxresdefaultBé… a excepció que un/a sigui anarquista fins al moll de l’os, o bé antidemòcrata o feixista convençuda, crec que qualsevol acte d’expressió ciutadana col·lectiva s’ha de respectar, i que la voluntat d’una gran quantitat de gent (possiblement una majoria) de ser consultada sobre la seva vida política hauria de prevaldre per damunt de qualsevol interpretació subjectiva d’un paperot firmat fa més de 30 anys (per més que es tracti d’una constitució!).

Però el cas és que aquestes darreres setmanes he estat preguntant a diversa gent si votarien o no el proper 9N i m’he trobat de tot. Lògicament el que més m’interessava d’aquest petit pseudo-estudi sociològic era conèixer les raons que tenia la gent per no anar a votar o bé per anar a votar “No” o fins i tot “Sí-No”.

Resumint-ho molt, la gent que no pensava anar a votar o que estava en contra de la consulta -exceptuant a aquella radicalment anarquista o altíssimament intransigent i antidemòcrata d’arrel- es movia per raons purament emocionals (generalment de por), o bé per arguments força demagògics i al meu parer poc contrastats (il·legalitat i manca de garanties del procés, concepció d’una possible Espanya federal amb els canals establerts actualment com a única via per arribar-hi, irrellevància política i real d’aquesta consulta de fireta, etc.)

Així doncs, i deixant de banda que les raons emocionals són molt subjectives, i per tant difícilment qüestionables, i crec que són importants i no les podem menysprear, per l’altra banda no he trobat encara cap bona raó per no anar a votar diumenge. (Fins i tot posant-me a la pell d’una persona fermament unionista, crec que el millor que podrien fer és anar a votar! L’opció de no anar-hi per “desprestigiar” el procés i que hi hagi una baixa participació és massa arriscada, així que val més que facin valer la seva veu ara!).

I sobre els arguments per votar “No” o “Sí-No”… donarien per fer una sèrie de posts ben llargs. Entre alguns d’aquests m’he trobat amb:

  • gent federalista que encara creu en aquesta possible entesa amb Espanya (aquí una entrevista a David Fernàndez amb una opinió interessant al respecte);
  • amb gent molt espantada per les “catastróficas consecuencias” econòmiques d’una possible independència de Catalunya (no dic que serà fàcil, però que els darrers 5 anys amb Espanya ho han sigut? I que té pinta de millorar gaire? a banda que hi ha molts estudis econòmics seriosos que asseguren que no ens aniria tan malament… és cert que units, segons com, ens podria anar millor i tindríem més força, però ja hem vist quin és el concepte de “unió” per part d’Espanya: Subordinació.);
  • i amb gent que simplement no vol partir peres amb l’estat espanyol per un tema identitari i per enllaços emocionals o familiars (i jo em pregunto: qui els ha dit que amb la independència de Catalunya ens obliguin a deixar de sentir-nos tal com som i a perdre part de la nostra cultura i història espanyola?? Jo sóc independentista, però no hi penso renunciar pas! I en qualsevol cas, això dependrà de cadascú, no de la independència de Catalunya!);
  • i finalment, tota aquella gent d’esquerres o moviments socials que li fa certa rabieta el procés perquè creuen que en el context actual hauríem de centrar-nos en les lluites socials i no en les nacionals. I jo els dic, si volem canviar coses a nivell social, quina millor ocasió que la creació d’un nou estat quasi des de zero?? Però a més, que no critiquin a la gent per mobilitzar-se per allò en el que creuen, i en tot cas que lluitin per les qüestions socials dins del procés que estem vivint! Menys victimisme i més pro-activitat! I a més a més, quin mal fa que hi hagi dues lluites paral·leles? Però en tot cas, aquí deixo un post que recull 5 contra-arguments per a aquella gent d’esquerres o anti-CiU (que en conec bastanta) que tenen por que votar a la consulta del 9N reforci al president Mas i les dretes catalanes.

Així que… diumenge, tothom a votar!!🙂

I per inspirar-vos més encara, us deixo un article sobre un somni que vaig tenir fa quasi 4 anys, i que vés per on, cada dia veig més proper…


Democràcia de pandereta, o el dret a pidolar

Sense entrar en el descrèdit immens que la classe política espanyola s’ha guanyat a pols les últimes setmanes a rel dels múltiples casos de corrupció, el que està clar és que el descrèdit més gran els està venint del cantó de la seva anti-democràcia i hipocresia descarades. (Per cert, sobre la qüestió de la corrupció, és impactant veure que a l’edició digital d’El País fins i tot ja existeix tota una secció sobre “Corrupción política”!)

democràcia de pandereta o el dret a demanarEl circ de la política i els grans partits fa temps que fa pena i que s’ha allunyat de la ciutadania. I és que avui ja ha plogut molt des d’aquelles èpoques “glorioses” (per dir-ho d’alguna manera…) en què el contrast amb la recent dictadura feia dir amén a qualsevol proposta que ressonés a mínima democràcia. Però no ens enganyem, 35 anys després Espanya viu en una democràcia de pandereta, arcaica i anquilosada, poc participativa i poc representativa, i el que és més trist, cada vegada més allunyada de la realitat social. El cas de Catalunya (sobretot després del passat 11 de setembre) podria semblar una mica diferent, un pèl més oberta a les reivindicacions ciutadanes, però que el procés sobiranista no ens enlluerni, que tampoc és una democràcia per tirar-hi coets (en tot cas, potser per tirar-hi bales de goma).

És bastant d’escàndol que es faci servir la “sagrada i inamovible” Constitució com a excusa per limitar les aspiracions sobiranes d’un poble com el català, però que en canvi quan hi ha hagut una mínima pressió dels totpoderosos i anònims “mercats”, s’hagi pogut modificar com qui diu d’un dia per l’altre i en plena època de vacances sense ni tan sols un referèndum que ratifiqués el canvi. Per això, per a mi, la Constitució espanyola actual té la -ben poca- legitimitat que té.

Ara bé, el més graciós (o hauria de dir patètic i hipòcrita?) és que tants partits s’omplin la boca de “democràcia”, “marc constitucional”, “legalitat” i “marc democràtic” i continuïn negant-se a canviar una llei electoral que afavoreix el bipartidisme o a incloure més eines de participació ciutadana en la política (Senyories! Que estem a l’era 2.0 del S. XXI!) o de democràcia real com per exemple els referèndums ciutadans vinculants a l’estil de l’estat Suís. No sé perquè quan tots aquests partits parlen de “dret a decidir” només el centren en allò que “a ells” i “ara” els interessa. Ja posats, podrien fer una mica d’exercici d’obertura de mires i començar a aplicar el dret a decidir a tots els àmbits de la política…? O els fa massa por perdre els seus privilegis i cedir-los a la ciutadania?

I en tot cas, el que sí que és de brutal hipocresia i falta de lògica i moral són les posicions contràries al dret a decidir (quan s’omplen la boca de democràcia emparada en la “legalitat”), com per exemple les del PPPSOE o Ciutadans; o bé les posicions favorables a “Un dret a decidir” a l’estil del que defensa el PSC, que més que dret a decidir és “dret a pidolar davant el govern espanyol”! Una declaració de sobirania del poble català que inclogués aquest “dret a pidolar” seria com aquell exemple tan lúcid d’una dona maltractada que per separar-se del seu marit torturador abans li ha de demanar permís! Si us plau, una mica més de principis morals! I tot i que jo sóc del parer que millor negociar i arribar a acords amb Espanya, continuo pensant que la desobediència civil pot ser ben legítima en algunes situacions. I que no em vinguin amb l’excusa de la legalitat, que això sí que em toca els nassos! És que després de tants segles d’experiències amb el dret romà encara no ha quedat prou clar que les lleis no sempre són legítimes ni ètiques? És més, m’atreveixo a dir que en molts casos les lleis estan per saltar-se-les, justament per qüestions d’ètica i de decència humana. O és que potser la pacífica marxa de la sal de Gandhi era legal? I en canvi crec que ningú en aquestes alçades s’atrevirà a qüestionar-ne la seva legitimitat. O sí, senyors i senyores del PSC??


Aires de canvi: la veu del poble al Parlament

cambio_de_sistemaS’acaba el 2012 i sembla que la profecia Maia de canvi d’era comença a complir-se… des del passat 25 de novembre, una nova força política (per bé que seria més exacta parlar de força social) està present al Parlament de Catalunya. Es tracta de les CUP (sobre les que podeu llegir-ne més en aquest post pre-eleccions). I la veritat és que l’altre dia, escoltant l’antològic discurs del portaveu de la CUP al Parlament, em van saltar les llàgrimes d’emoció, de l’emoció de començar a veure canvis i aires renovats en la putrefacta política de la nostra societat.

Són aires d’esperança, per bé que ens queda molta però que molta feina per fer, però ja l’hem començat. Al discurs, en David Fernàndez va dir moltes veritats i va demostrar una cultura i coneixements que ja m’agradaria veure en molts dels nostres polítics encorbatats. I el més important, a més de proposar solucions i alternatives viables, també va denunciar sense pèls a la llengua tant les perversions del sistema capitalista/neo-liberal com la dictadura dels mercats financers, reclamant desobediència civil i justícia social. Per fi un polític diu les coses pel seu nom i es posa de veritat al costat del poble. Una veu per l’esperança. I és que no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu!

(29 minutets de discurs però que valen molt la pena!)

Bona entrada de 2013 i molt bona era! ;-)  (del poble)

Més informació:

“La CUP debuta en el Parlament con un duro discurso anticapitalista”

“El mundo está gobernado hoy por ladrones y piratas”


Reflexions prèvies a les eleccions del 25-N

Com ja deveu saber de sobres, el proper diumenge 25 de novembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. I aquestes eleccions es plantegen com un plebiscit nacionalista, però a la vegada també com un “plebiscit” sobre les retallades i la gestió que el nostre govern ha fet de la crisi. Respecte al primer tema, la meva posició és clarament a favor de votar un partit calanista i que ens porti al camí cap a l’autodeterminació, però per si hi ha gent que encara té els seus dubtes sobre el tema (totalment lícit, només faltaria!), us recomano aquest text que ha escrit el meu pare sobre les reflexions i emocions que li ha desvetllat la qüestió nacionalista en els darrers mesos. És un text llarguet (40 pàgines!) tot i que agradable i fàcil de llegir, i crec que està escrit amb una visió molt crítica però a la vegada molt integradora i respectuosa de les diferents opinions que existeixen sobre la temàtica (cal destacar que la família del meu pare és d’origen espanyol, i que ell se sent orgullós de les seves arrels). Bé… sigui com sigui, crec que és un text interessant i que pot ajudar a la reflexió pausada, respectuosa i pacífica sobre la qüestió de l’independentisme. Així que si el voleu reenviar a qui cregueu que li pot interessar, ell estarà encantat que ho feu!

aires_renovats_cupI respecte a la segona vessant de les presents eleccions, el meu dilema ha estat decidir a qui votar de tal manera que a la vegada que defensés els meus drets “nacionals” també defensés els meus drets “socials”. Aquí cadascú podrà pensar que uns ho faran millor que els altres, i dins l’espectre “catalanista” tant es podria optar per ERC, SI, Iniciativa-Verds, o fins i tot CiU (qui cregui que els casos de corrupció i les retallades que ens han venut com “inevitables” no malmeten el nostre sistema democràtic i els nostres drets socials i humans…! sic… :-P). Però justament enguany les CUP (una agrupació de candidatures municipals fundada el 1986), han decidit presentar-se per primer cop a les eleccions al Parlament. Tot un repte!

Així que voldria aprofitar també aquest correu per presentar-vos les CUP. Potser sabreu també que, a diferència dels partits tradicionals, les CUP no s’endeuten per finançar les seves campanyes electorals. Aquesta aposta per la independència econòmica implica una gran llibertati independència política, però no obstant també obliga a fer campanyes més austeres on el boca-orella i la suma de molts petits gestos, esdevinguin el principal mecanisme de difusió.

És per això que em prenc la llibertat d’enviar-vos aquest correu de “propaganda” electoral, tot esperant que us serveixi per conèixer millor les CUP i, en cas que decidiu votar, ho pugueu fer considerant totes les opcions en concurrència. Només com a idees clau que m’han decidit a optar per les CUP, us en faig una breu enumeració (i més avall podeu accedir a informació detallada sobre el seu programa polític i altres temes relacionats):

– Per començar, crec que les CUP són la millor opció política que defensa tant els drets nacionals com els socials, amb igualtat d’importància (cosa que considero especialment rellevant en l’actual context històric i socio-econòmic).

– Crec que la renovació i la diversitat d’opinions i sensibilitats al Parlament de Catalunya el faran més democràtic i representatiu de tota la població (davant les majories absolutes de CiU o el bi/tripartidisme). I fins i tot en el cas d’un possible procés d’independència de Catalunya també el legitimarien molt més a nivell internacional.

– Per altra banda crec que les CUP són el partit que a dia d’avui defensa més clarament la democràcia, així com una reforma del nostre arcaic sistema electoral (mentre alguns partits s’omplen la boca de democràcia per temes com l’autodeterminació però en canvi per altres qüestions no en volen sentir ni a parlar!). I prova d’això és el propi funcionament participatiu, assembleari i obert de les CUP.

– Per a aquells/es que tingueu clar que voleu votar un partit que defensi els vostres drets nacionals i socials alhora, i que no us atreviu a votar les CUP per allò del maleït “vot útil”, dir-vos que jo també he caigut molts cops en aquest dilema, però que en aquesta ocasió estic convençut que votar les CUP serà un vot útil. Respecte a això, podríem debatre àmpliament sobre què és realment un vot útil, i sobre si un vot que doni un reconeixement moral i fins i tot mediàtic no seria també útil en bona mesura. Però si ens cenyim al “vot útil” a un partit amb representació assegurada al Parlament, cal saber que fins i tot en aquest cas podria valdre la pena votar les CUP, per una simple qüestió de cost-benefici. Ja que, suposant que tota la gent que votarà les CUP en aquestes eleccions fossin votants d’un altre partit amb representació parlamentària (per exemple IC-Verds), si les CUP aconsegueixen entrar al Parlament possiblement ho facin amb 2 o 3 diputats, i per aquelles coses de la nostra estranya llei electoral, probablement aquesta disminució de vots per IC-Verds no els suposaria la pèrdua de 2 o 3 diputats, per tant el que potencialment hi podem guanyar és molt més que el que hi podríem perdre.

I per últim, i tot i que pugui semblar un argument molt barroer i simplista, comentar-vos que conec personalment al cap de llista de les CUP per Barcelona, el David Fernàndez, i que crec que és un noi molt culte, preparat, i capaç, molt crític, i sobretot molt coherent i honest, cosa que avui en dia es troba a faltar bastant en la nostra classe política. A mi em mereix total confiança (cosa també escassa avui en dia), i a més… heu tingut mai algú tan proper (i fins i tot més “campechano” que el rei) dins el Parlament de Catalunya? Això sí que pot ser democràcia directa i participativa! Hehehe!😉

Salutacions i fins aviat!

Més informació:


Otro sistema bancario es posible, y además ya existe

Llibre d'Icaria "¡Banca pública! Rescatemos nuestro futuro"Comentari al pròleg de Vicenç Navarro del llibre “¡Banca Pública! Rescatemos nuestro futuro” i resposta al seu post “Otro sistema bancario es posible

Querido Sr. Navarro,

ayer estuve en la presentación del libro en Barcelona, y quería comentarle que me alegra mucho que se hagan publicaciones de este tipo que propongan alternativas al sistema y a la crisis actual, alternativas tan necesarias en este momento.

La idea de la banca pública es muy interesante y de gran urgencia social y económica, a pesar que no va a ser un camino fácil el poder crear una banca pública eficiente, transparente, responsable, ética y realmente democrática. De hecho ya remarcaron ayer en la presentación que con el actual déficit democrático las cosas no pueden ir bien. Y es que me asusta pensar en una banca pública gestionada por el actual atajo de incompetentes y corruptos neoliberales que tenemos hoy en día por políticos en nuestro país. Quizás acabaríamos en otra Bankia o en otra gestión nefasta de las Cajas de Ahorros…? Quizás si habláramos de una banca pública “catalana” me sentiría algo más relajado, por eso del “taranná” catalán, aunque ni así estaría del todo tranquilo, y por lo menos hasta que Catalunya no tenga un estado propio, me asusta enormemente la idea de una banca pública española gestionada por nuestros actuales “gobernantes”! Y por ahora tampoco confío todavía plenamente en la capacidad de una ciudadanía demasiado acostumbrada a creer ciegamente lo que dicen los grandes medios de comunicación, y que solamente ejerce su “participación” democrática yendo a votar cada 4 años en un sistema electoral perverso y poco representativo de la realidad social.

A pesar de todo ello, creo que vale la pena empezar este camino, un camino que requerirá, lógicamente, un progresivo y necesario cambio social y una mayor concienciación democrática y participativa de la población. Así como también requerirá cambios y reformas radicales y fundamentales en el sistema electoral y de control ciudadano de nuestros representantes políticos.

Sin embargo, tengo que decirle que me decepcionaron un poco los comentarios que tanto usted como Juan Sotres hicieron ayer en la presentación del libro, a raíz de la pregunta sobre la banca ética que hizo una asistente a la presentación. Puedo entender que para ustedes la banca pública sea la alternativa ideal al actual sistema financiero corrupto, especulativo y antidemocrático. También puedo entender que -con los recursos limitados de tiempo y dedicación que todos y todas tenemos- dediquen todas sus fuerzas a abogar por la banca pública. Y puedo entender que aboguen por cambios de gran calado en el sistema financiero. Pero justamente ayer no me pareció adecuada la respuesta que dieron a las personas asistentes acerca de la pregunta sobre la banca ética. Creo que despistó más a la audiencia -quizás poco experta en el tema- que otra cosa, y que mezclar referencias a Banca Cívica (nada de ética, puesto que es uno de los bancos españoles que más invierten en armamento) con referencias a la banca ética de verdad, lo único que hizo fue marear a la gente y que se fueran sin una idea clara de lo que es y lo que representa actualmente la banca ética en nuestro país (y en el mundo).

Las entidades de finanzas éticas no son simplemente bancos que garantizan que no van a invertir nuestro dinero en empresas de armamento, ni son “productos solidarios” de bancos convencionales que dan un porcentaje de los intereses a ONG (sin saber cómo se han generado esos intereses). A grandes rasgos, las entidades de finanzas éticas se caracterizan por un modelo radicalmente distinto de funcionamiento. Se trata de entidades financieras (pueden ser bancos, cooperativas de crédito, cooperativas de servicios financieros, etc.) que ante todo trabajan con unos criterios éticos y sociales en toda su gestión, pero que además lo hacen de manera totalmente transparente. Las entidades de finanzas éticas rigen sus inversiones en base a unos criterios de inversión que podemos distinguir entre negativos (no invertirán en, por ejemplo, empresas de armamento o empresas que exploten a sus trabajadores o destruyan el medio ambiente) y positivos (invertirán especialmente en empresas de la llamada Economía Social y Solidaria, que tengan un especial compromiso para con la sociedad y que fomenten la creación de puestos de trabajo dignos). Por otro lado la banca ética invierte el dinero depositado por sus clientes o socios y socias en actividades de la economía real, nunca en especulación. Y publica información sobre todos los proyectos que financia y los criterios sociales y éticos que ha utilizado para seleccionarlos. Por último, una gran parte de las entidades financieras éticas son de propiedad compartida y con forma cooperativa, algo que fomenta mucho más la participación y la democratización que lo que podría imaginar que llegara a ser algún día la banca pública en un país como España. Y además, por si todavía tuviéramos dudas, la mayoría de estas entidades de finanzas éticas no tienen ánimo de lucro, simplemente buscan generar unos beneficios económicos suficientes como para ser sostenibles a lo largo del tiempo, pero su principal objetivo no es enriquecer a nadie sino contribuir a la mejora colectiva de la sociedad. De hecho ya hay iniciativas de finanzas éticas con una larga historia (a pesar que en nuestro país, como sucede a menudo, vayamos un poco retrasados en estos aspectos) y con una amplia trayectoria que ha demostrado que la generación de beneficios económicos y de beneficios sociales no es incompatible.

Y sí que tenía razón al afirmar ayer que nuestro problema actual es muy grande y que la banca ética todavía es pequeña en relación al conjunto del sistema financiero. Pero no por ello hay que obviarla o desmerecerla, puesto que hoy en día es ya una realidad que ha demostrado su viabilidad y su importante aportación al bienestar común, mientras que a la banca pública que proponen en el libro de Icaria todavía le queda mucho camino por recorrer antes de ser una realidad.

Así pues estoy de acuerdo en que es necesaria una banca pública democrática y transparente, que asegure el crédito -tan necesario en este momento- a las personas y empresas de nuestro país y que contribuya a la reactivación de la economía real. No obstante tampoco nos sirve una banca pública con unos criterios de inversión como los seguidos hasta ahora. En el actual momento de crisis energética y medioambiental (además de socioeconómica) nos hace falta una banca pública con criterios sociales y medioambientales muy estrictos, que contribuya a crear una economía responsable, sostenible, y al servicio de las personas, y que no caiga en los antiguos errores del capitalismo neoliberal exacerbado. Pero por ello quería remarcar la idea de que esta banca pública es necesaria y puede ser la “mejor aliada” de la banca ética, como comentó ayer el Sr. Sotres, pero precisamente para que así sea, y para crear sinergias entre estas diferentes alternativas al sistema actual, debemos ser muy cuidadosos y rigurosos con las informaciones que damos y nunca desmerecer las otras opciones que trabajan para un fin similar al nuestro. Unidos y unidas, nuestra capacidad de transformación social será mucho mayor!

 


Més que orgull “rojo”, vergonya aliena

Imatge

És decepcionant veure com “la roja” guanya un altre títol amb quasi la meitat de jugadors catalans i que a cap mitjà de comunicació estatal ningú no es faci ressò d’aquest fet i ben poca gent es pari a agrair al nostre país la col·laboració -un cop més- a què Espanya hagi aconseguit l’Eurocopa.

Però aquest fet podria resultar fins i a cert punt “normal”, coneixent com d’orgullosos i poc agraïts són molts ciutadans espanyols (que no tots, ni molt menys) i com de manipuladors són molts mitjans de comunicació espanyols (quasi tots, amb això sí que es pot generalitzar sense perill de ser massa radical). Ara bé, en un moment com l’actual, haver d’aguantar una celebració com la que s’està vivint aquesta nit als nostres carrers, més que orgull em provoca vergonya aliena. En un moment en què Espanya està sent intervinguda per l’Unió Europea (per més que s’intenti obviar la paraula “intervenció”), en un moment en què el Tribunal Suprem ataca durament el català a l’escola i el model d’immersió lingüística que tant ha ajudat a normalitzar la llengua i la cultura catalanes, i en un moment en què el govern català està etzibant unes retallades socials sense precedents al nostre país obligat pels plans d’ajustament i austeritat espanyols, això és inacceptable i molt indignant.

Tot i que ja se sap, panem et circenses, i el poble estarà tranquil i no sortirà a queixar-se. I mireu que n’hi ha, de raons per queixar-se! Cada dia en veig més. Un altre clar exemple, mentre a les classes més baixes se’ns apuja l’IRPF i tants impostos com es poden, els jugadors de “la roja” podien haver cobrat una prima de 300.000 euros lliures d’impostos cadascun. (Finalment sembla que hauran de pagar impostos) I llavors recordo que aquesta setmana les ONG catalanes es van tancar a la seu de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament per exigir que el govern els pagués els deutes que té amb elles des de fa mesos i que estan provocant que moltes entitats que fa dècades que treballen per construir un món millor hagin de tancar definitivament. I el “govern dels millors” de Mas diu que no té diners, i que tot és culpa d’Espanya, que carrega en les autonomies totes les polítiques d’austeritat… Part de raó tenen, tot i que també val a dir que al “govern dels millors catalans de dretes” ja els va bé l’excusa per acabar amb un sector social crític amb les polítiques privatitzadores i neoliberals d’aquest govern que no fan més que incrementar les desigualtats entre els més rics i els més pobres. I justament en aquest moment de mort dolorosa del sector de les ONG catalanes el que em provoca més vergonya aliena és que els jugadors de la roja no s’hagin ni plantejat l’opció de donar les seves primes a causes socials (a diferència dels italians, que sí que ho han fet).

Tot plegat, ben trist. I a més no puc amagar la ràbia que em fan aquestes celebracions que tant desorienten a la societat catalana en un moment en què crec que hauriem d’estar al carrer exigint l’estat propi, i unes polítiques econòmiques i socials que contribuissin realment a sortir de l’actual crisi i a que Catalunya tornés a ser un país referent a nivell econòmic, social, cultural, i de solidaritat amb els països més pobres.

Com a mínim m’alegra saber que l’Assemblea Nacional Catalana també ha celebrat aquest cap de setmana el seu tret de sortida. I tant de bo l’eufòria col·lectiva i sovint irracional de les celebracions futbolístiques s’esvaeixi ben aviat i faci retornar a la societat catalana a la lluita que ens hauria d’ocupar ara i fins al proper 11 de setembre. I així potser tota aquesta gent (com a mínim la que viu a Catalunya) puguin celebrar una nova victòria de l’Eurocopa d’aquí 4 anys, però aquest cop ja guanyada per la selecció catalana.


Apologia per un món sense fam (i potser sense crisis?)

cistella de verdures agroecològiquesAquest post pretén ser una crida a un altre model de producció i consum alimentari, basat en una dieta predominantment vegetariana, de proximitat, i de producció agroecològica (respectuosa amb el medi ambient i amb els drets laborals de les persones).

Per començar, si al món es pateix fam no és per una qüestió de “baixa productivitat agrícola” sinó per una mala planificació de la producció i distribució dels aliments, així com per un repartiment injust i desigual dels mitjans de producció (bàsicament: terres i aigua, que cada vegada més estan en mans de grans corporacions agroalimentàries). Segons un informe de l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), es llencen a la brossa prop d’una tercera part dels aliments produïts al món. Només amb aquestes dades ja podríem rebatre perfectament totes les “llegendes urbanes” sobre la manca de productivitat de l’agricultura ecològica. Però hi ha més contrainformacions encara!

Això de que “és sabut que l’agricultura ecològica produeix molt menys” no és una obvietat. De fet no és quelcom que es pugui generalitzar, hi haurà casos de tot. Però sí que existeixen estudis empírics on s’ha demostrat que els cultius ecològics poden ser igual o fins i tot més productius que els convencionals (tot és qüestió de fer-ho bé!). Més informacions en aquest informe de l’Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut.

Per altra banda també hem de tenir en compte que possiblement les persones que avui en dia siguin més “irresponsables socials” en qüestió de consum serien les “carnívores” (entenent aquí per carnívores aquelles persones que mengen carn més de dos cops per setmana, o sigui: la gran majoria de la població dels països desenvolupats!). I és que està demostrat que no és necessari un consum de carn tan elevat per aconseguir tots els nutrients necessaris per a un bon nivell de nutrició. A més, moltes proteïnes, aminoàcids, i vitamines del grup B es poden aconseguir també de fonts no càrniques, com els llegums, els llevats o les algues (entre elles la meravellosa espirulina, de fàcil cultiu al balcó de casa). I és que resulta que per aconseguir produir un Kg de carn bovina es necessiten entre 10 i 16 Kg de cereals i llegums, fins a 16.000 litres d’aigua i una aportació considerable d’energia (sovint provinent de combustibles fòssils). Però en canvi un Kg de carn no és precisament entre 10 i 16 vegades més “nutritiu” que un Kg de cereals o llegums. Així que només que reduíssim notablement el nostre consum càrnic, l’increment d’aliments disponibles d’origen vegetal seria tan gran que podríem arribar a alimentar tota la humanitat amb cultius agroecològics i encara ens sobraria menjar!!

I per últim, fins i tot sense entrar a valorar com la producció agroalimentària convencional té impactes negatius en el medi ambient, la biodiversitat i la salut de les persones degut a l’ús intensiu de fitosanitaris, combustibles fòssils i Organismes Modificats Genèticament, també hi ha una altra qüestió, que és l’aportació de nutrients dels aliments segons com aquests s’hagin produït. I és que també hi ha estudis que demostren que un mateix aliment produït de forma ecològica pot arribar a ser més nutritiu que aquell produït de forma convencional. Així que si en comptes d’avaluar la productivitat en termes de “Kg produït per hectàrea” ho fem en termes de “Nutrients produïts per hectàrea” veurem com la producció ecològica també és més “competitiva” i eficient! (això sí, malauradament no beneficia a les grans corporacions agroalimentàries i indústries químiques i farmacèutiques productores de fitosanitaris i químics d’alta toxicitat… una pena…? Potser ens hem de parar més sovint a pensar què hi ha darrera de les “informacions” que ens arriben dels grans canals convencionals de comunicació!).

Així doncs, pel que fa al tema de l’alimentació i prou, crec que queda prou argumentada la proposta. I l’únic punt on es podria rebatre (i només parcialment) aquesta aposta per una alimentació agroecològica, predominantment vegetariana i de proximitat, seria per la banda del preu de compra. Quants cops he sentit a dir: “menjar productes ecològics és només per rics!” I com d’equivocada és aquesta afirmació! Finalment produir aliments ecològics i de qualitat no té perquè ser tan car. Jo fa anys que en consumeixo, i he constatat que m’acabo gastant pràcticament el mateix que abans, i que finalment la despesa mensual en alimentació depèn molt més dels capricis que et permetis -molts d’ells sovint innecessaris- i dels cops que surts a menjar fora de casa, que no pas del fet de consumir ecològic o no). Però és que a més, apostar per un model de producció agroecològica local i de proximitat també dóna feina al nostre país, a la gent de les nostres ciutats i pobles, i si pagar una mica més implica donar més feina digna a més persones, en l’actual situació de crisi econòmica, aquesta podria ser també una gran solució. Ens cal produir i consumir més producte local i de qualitat, i importar menys producte de l’estranger, en molts casos de mala qualitat i que possiblement hagi implicat diverses externalitats negatives en la seva producció, transport transoceànic i distribució insostenible. Per no parlar del terrible perill de dependre alimentàriament de l’estranger el dia que el petroli comenci a anar escàs (cada vegada més proper) o pugi vertiginosament de preu (fet que encara em sembla més proper i tot, veient als preus que està darrerament la benzina…!).

Salut i agroecologia!😉